Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Viatge a l'Edat Mitjana més luxuriosa

Joaquim Miret i Sans, el descobridor de les Homilies d'Organyà , és un dels grans historiadors del segle XIX. Era un positivista tardà, un estudiós atípic allunyat del clàssic erudit de biblioteca d'esperit romàntic. "Viatger i bordeller molt entusiasta" (segons Philip D. Rasico) i "conco adinerat" (segons Gaziel), la seva obra més coneguda és Sempre han tingut bec les oques , publicada el 1905-1906 en una edició, pel que sembla, pagada pel mateix autor. El llibre trencava amb la visió d'un món medieval com a encarnació dels ideals cristians. És un curiós recull d'històries reals, bastides a partir de documentació de causes judicials, que tracten de casos d'homosexualitat, prostitució, promiscuïtat, sodomia, religiosos i religioses que tenien fills, incestos, adulteris i un llarg etcètera de vida llicensiosa que devia fer les delícies de l'autor.

El llibre el posa ara a l'abast dels lectors Adesiara, en una edició a cura d'Alba Dedeu, que n'ha adaptat la llengua al català actual, i amb una introducció d'Enric Pujol per situar la importància de l'obra i el personatge. Del llegendari volum, l'editorial Alta Fulla en va fer un facsímil el 2000.

Miret i Sans devia ser un senyor poc convencional. Li anaven tant els papers com el sexe. Va deixar les seves aventures anotades en dietaris, escrits inicialment en castellà i, a partir del 1909, en català. Rasico els va publicar el 2001 amb el títol Cafè i quilombo , un nom -el segon- al qual Miret i Sans fa sinònim de prostíbul. De fet, aquest solter acabalat i erudit no va deixar de recórrer arxius i prostíbuls d'Europa i el Pròxim Orient. A la seva mort, l'IEC, del qual era membre fundador, va rebre la seva col·lecció de 2.500 obres d'egiptologia, assiriologia i altres civilitzacacions de l'antic Orient. Llicenciat en dret, era historiador medievalista per vocació i sempre va comptar amb la complicitat d'una patum de la professió, Francesc Carreras i Candi.

Rere el popular i moralista títol de Sempre han tingut bec les oques (sempre hi ha hagut gent dolenta), hi ha una magnífica col·lecció d'històries disbauxades de les quals, per si de cas, Miret i Sans es distancia presentant-se "com a defensor d'una moral que en la seva vida privada no seguia", explica Pujol. I rebla: "Segurament eren concessions que feia a la moral del moment per tal que l'obra no fos condemnada".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF