28/09/2019

Totes les ‘P’ del Procés

3 min

Pedagogia. La pedagogia democràtica i cívica, la incansable feina d’explicar-se, és un dels pilars que han fet créixer el sobiranisme. El dret a decidir ha estat una gran eina pedagògica. També el fet de voler vèncer a través de convèncer: aquesta actitud ètica ha sumat moltes simpaties al llarg de l’última dècada, dins i fora de la societat catalana. Fer de la política pedagogia és el millor camí, potser no el més recte ni ràpid però sí el més segur. La batalla pel relat és la realment important. L’independentisme ha fet molt bona feina fins que l’han portat, o s’ha deixat arrossegar, a altres terrenys de joc, al camp de batalla del xoc, de la fractura, de la bronca, de la tensió permanent al carrer, al Parlament, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials.

Presos polítics. Són els primers interessats en la distensió, no per tenir més oportunitats de sortir de la presó, com escampen algunes veus verinoses, sinó perquè saben que l’arma més poderosa que té el sobiranisme és la carta del diàleg, de la pedagogia, del somriure com a resposta a la repressió, de les raons com a rèplica a les porres, de la paraula lliure. Són els que estan més tossudament alçats en peu de pau.

Pacifisme. La no-violència és un imperatiu moral i pragmàtic per a l’independentisme, amb Jordi Cuixart (Òmnium) com a principal valedor i Gandhi, de qui ara celebrem el 150 aniversari, com a referent universal. La dura repressió post 1-O està fent trontollar aquest esperit. La temptació de passar a algun tipus d’acció violenta hauria de ser radicalment censurada i combatuda sense miraments. Cal foragitar la ràbia i l’odi que empenyen a la reacció en calent. Qualsevol hipotètica acció violenta, de baixa o alta intensitat, serà magnificada per l’Estat. Ja s’ha vist amb les acusacions de terrorisme als set detinguts dels CDR. El pacifisme total, absolut i radical és vital per a l’independentisme. Desviar-se’n seria letal. Seria la fi.

Populisme. L’independentisme també està exposat a la pulsió populista, un corc que ha rebrotat en l’escena internacional amb una força inaudita: Trump, Johnson... El populisme és un purisme perillós que diu a la gent el que vol sentir. La seva màxima és contraposar poble amb polítics d’una manera molt primària: el poble és bo, els polítics són dolents. Com si el poble fos un tot homogeni immaculat i els polítics fossin tots iguals i potencialment corruptes i traïdors. En nom del poble, el populisme degrada la política, la fa inviable, incendia els debats, la converteix sempre en un tot o res: nega la necessitat de pacte i transacció. S’escuda en els vicis de la mala política per negar la política. S’escuda en la virtut de donar la veu al poble per enverinar el poble. Alerta: no convertim la idea d’un sol poble en populisme.

Patriotisme. Sovint s’ha dit que el patriotisme és la cara positiva del nacionalisme. Però a vegades els que més ho diuen són els més nacionalistes, els més identitaris, els més excloents. La pàtria, com el poble, és vàlida si l’entenem com una realitat en procés de canvi permanent, porosa, mutable, diversa. La pàtria més atractiva és la que està formada per ciutadans lliures, amb drets i deures, amb respecte pel qui és diferent, inclòs el que no sent que forma part de la pàtria. El millor patriotisme té sempre un punt d’escepticisme, de dubte. La pàtria no pot ser només sentiment o fe, ha de ser també ciutadania i raó.

Persistència. Amb pedagogia, amb no-violència, fent costat als presos polítics i els exiliats, foragitant la temptació populista i amb un patriotisme cívic i tolerant: aquest és el marc mental de la persistència, que és alguna cosa més que resistència. Per aquí ha d’anar l’estratègia de fons. Si això es té clar, serà més fàcil posar-se d’acord amb l’estratègia política del dia a dia. Serà més fàcil fer política, avançar, tornar-se a il·lusionar.

stats