La Rita i en Moisès, idealistes pragmàtics
Amb poques hores de diferència han mort dues personalitats amb vides extraordinàries i paral·leles: els metges centenaris Rita Levi-Montalcini i Moisès Broggi, dues figures de prestigi mundial. Ella va rebre el Nobel de medicina del 1986; ell, el Nobel col·lectiu de la pau el 1985 com a membre fundador de l'Associació de Metges contra la Guerra Nuclear. Representaven la millor versió del convuls segle XX, la de l'idealisme pragmàtic i tolerant, contraposat al fanatisme ideològic que va tacar de sang la centúria passada. Parafrasejant Josep Maria Espinàs, que sovint s'ha definit com a "home de fer feines", la Rita i en Moisès han estat una dona i un home de molta feina, d'una feinada, a més, de primer nivell, d'allò que ara en diem excel·lència. Aquest ha estat el seu compromís i la seva contribució al bé comú.
La Rita va néixer i créixer en el si d'una família jueva benestant de Torí. El seu pare era un emprenedor, un industrial fet a si mateix, lluitador fins a la mort prematura, i molt sever amb els fills, sobretot amb la Rita. La família no era jueva ortodoxa ni tan sols practicant. Un dia, la petita Rita va preguntar amb por al sever progenitor què havia de contestar quan li demanessin quina religió professava: "Has de dir que ets lliurepensadora". I efectivament ho va ser tota la vida, com a dona, com a científica, com a ciutadana. El seu primer text autobiogràfic -en la voluntat de deixar un testament memorialístic també s'assembla a Broggi- es titula Elogi de la imperfecció : "En el compliment de la tasca que ens hem fixat o que ens ha estat assignada, potser la imperfecció estigui més en sintonia amb la naturalesa humana, imperfecta com és, que la perfecció". La tolerància és això, el reconeixement dels límits humans, dels propis i dels aliens. La Rita ho va entendre ben aviat: "Tant al meu pare com a la meva mare els dec la capacitat de mirar al pròxim amb simpatia, la falta de ressentiment i una natural inclinació a interpretar els fets i les persones des del seu costat més favorable".
Aquest preciós agraïment als seus pares s'adiu amb extraordinària precisió al tarannà de Moisès Broggi, al seu caràcter bondadós, a la seva incapacitat de malpensar dels altres, a les ganes de fer coses per als altres. "Si lleveu al món l'amor i l'amistat, tot el que en resta és menyspreable". Aquesta era una cita molt estimada pel doctor, que tot i la seva prodigiosa memòria, no recordava d'on l'havia tret. Estranyament, la ingenuïtat no té bona fama. La ingenuïtat té fama d'ingènua, esclar, però davant les vides de persones com la Rita i en Moisès, demostra la seva potència creadora. Tampoc tenen bona fama els que es dediquen a fer feina sense embolicar-la amb retòrica ampul·losa. En canvi, no hi ha res com un relat planer, veraç, ancorat a la realitat. Així són les memòries de tots dos: feina apassionada, estimació sense càlculs, vitalitat, curiositat universal. I així han estat les seves vides.
La família Broggi també tenia els orígens en el nord italià i en una nissaga d'industrials, de gent amb capacitat de fer feina i de donar-ne. El pare d'en Moisès tenia una fàbrica de punt, primer a l'Escala i després a Barcelona, però se la va vendre abans del 1914, amb la qual cosa no es va beneficiar de la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial. La mare va acabar posant una botiga de llenceria. Van anar passant just per poder pagar els estudis als fills. I això -explicava Broggi- li va enfortir el caràcter i la voluntat. I així fins als 104 anys, sense parar mai.
Ja de grans, la Rita i en Moisès es van conèixer. No podia ser altrament. Eren ànimes bessones. La mort també se'ls ha endut al mateix temps, plàcidament. Ens resten els seus ideals i el seu pragmatisme.
