En un món que funciona en xarxa, el ministre Margallo ha decidit posar barreres a l'acció exterior de la Generalitat. Tronat jacobinisme? Pitjor. La seva visió de les relacions diplomàtiques és tan atrotinada com la concepció que el seu govern té de la societat, la política i de l'Estat: jerarquitzada i centralitzada. Neix de la desconfiança cap als súbdits, sobretot els perifèrics irredempts, i de la consegüent voluntat de control des de dalt. Més enllà, o més ençà, de la tradicional negació de la plurinacionalitat, hi ha aquesta manera d'entendre la vida en comunitat. Uns manen i uns obeeixen. Hi ha elits i poble ras. Podríem parlar d'un atàvic despotisme, en el millor dels casos il·lustrat, camuflat pel vernís democràtic i la bíblia constitucional. Resulta difícil dilucidar què és primer, si l'endèmic unitarisme castellà o aquest univers mental que tenyeix l'acció de govern d'arrogant raó d'estat. Cadascú en el seu estil, tots segueixen el patró: l'altiu i alliçonador Montoro, el desmenjat Rajoy, el controlador Margallo, l'amable Sáenz de Santamaría...
La nostra raó d'estat no hauria d'assemblar-s'hi mai. Per construir una cosa així, no val la pena el viatge a Ítaca. Ni tan sols comprar l'illa per convertir-la en un paradís privat, com ha fet l'emir de Qatar. La nostra raó d'estat ha de ser porosa, transparent i participativa. Necessitem un estat poc estatista, que no creï una casta funcionarial i política, que sigui una plataforma per empènyer les iniciatives socials, econòmiques i culturals sorgides de baix. Necessitem bons servidors públics, esclar, però vigilants de no caure en la superioritat encomanadissa que atorga el poder. Que l'estat ens agafi vacunats.
