Què ens està passant?

Com pot ser que al Regne Unit, el país d’Oxford i Cambridge, bressol del parlamentarisme, guanyi un populista amb tics xenòfobs com Boris Johnson? Com va poder guanyar el seu mestre Trump als EUA? I Bolsonaro al Brasil? ¿I l’auge de Vox a Espanya? Què ens està passant? L’equilibri de la postguerra va començar a trontollar a principis dels 80 del segle XX amb el neoliberalisme promogut pel tàndem transatlàntic Thatcher-Reagan. (Johnson i Trump són els seus nets.) Van ser els pioners a diluir la idea d’igualtat d’oportunitats sostinguda per unes institucions fortes filles de l’estat liberal keynesià. Després va caure el contrapès geopolític: es va esberlar el Mur de Berlín i va venir la dissolució de l’URSS. A continuació hi va haver l’esclat comunicacional d’internet, seguit de l’eclosió de les xarxes socials, un doble embat que va liquidar el monopoli de la informació en mans d’uns pocs. Allò, alhora, va contribuir a accelerar la globalització econòmica i va fer dubtar a tothom de tot. I a tot plegat s’hi va afegir la crisi financera mundial, que va deixar tocada la classe mitjana de molts països.

El resultat d’aquest procés de canvi de quatre dècades és un present inquietant, sense certeses. Sense referents forts. Sense ideologies definides. Sense la il·lusió del progrés. Davant d’això, per afirmar-se, la gent ja no busca amics sinó enemics. S’ha produït un replegament a la defensiva cap a un passat idealitzat. Alguns voldrien tornar a estats nacionals forts. Altres, a la família tradicional, incloent-hi el rol femení subaltern. La barreja cultural i d’orígens també fa nosa. I el canvi climàtic no s’entén, sobretot perquè trenca el miratge d’un paradís perdut on l’ésser humà podia disposar de la natura sense límits. Ultranacionalisme, antifeminisme, antiimmigració i negacionisme (climàtic) són els eixos d’aquesta reacció ultraconservadora, una involució que simplement, i simplistament, pretén negar el canvi per tornar enrere. Això és el que representen Trump, Johnson, Bolsonaro o Vox-PP-Cs. És l’“ America first ”, el “ Britain alone ”, el “Brasil per sobre de tot, Déu per sobre de tots” i l’“Espanya, Espanya, Espanya!”

L’avenç d’aquests populismes patriòtics i excloents ha estat fulgurant. Però a diferència del neoliberalisme de fa dues generacions, la seva base intel·lectual és pobra. És tan radical com prima, tan atractiva com poca cosa, tan emocional com buida de contingut. Guanya allí on no hi ha alternatives creïbles, allí on aconsegueix polaritzar la societat amb falsos dilemes reduccionistes, allí on el teixit social (associacionisme, educació, pluralitat comunicativa) s’ha empobrit. És evident que l’accés al poder de personatges tòxics com aquests està provocant problemes gravíssims. Però alhora és necessari preguntar-nos si el seu èxit quallarà ideològicament o serà com una falla efímera. Crec que els seus avis eren, en termes ideològics, més perillosos perquè eren més sòlids. Thatcher i el seu capitalisme social (tothom havia de tenir accions a la borsa), la seva concepció de la societat com una competència entre individus en lloc d’un espai de cooperació i en lloc d’un teixit de contrapesos públics (estat del benestar), va fer forat. No tinc clar, en canvi, que Johnson tingui una visió tan forta. Simplement és un hereu d’aquelles idees fallides i mal païdes. El que té, això sí, és una gran capacitat demagògica a partir d’una única idea: millor sols, millor purs. Que és si fa no fa el que diuen Trump, Bolsonaro o Vox-PP-Cs.

Aquestes simplificacions són molt fàcils de comunicar. Són una promesa de felicitat ràpida. Per això funcionen. Si més no a curt termini. I poden fer molt de mal: sempre és més fàcil destruir (la UE o el que sigui) que construir. Una altra cosa és veure què en quedarà.