ELS SÍMPTOMES DE recuperació de l’economia són una cosa i la realitat de les famílies una altra. Conec casos de pares que prefereixen que el seu fill no cursi batxillerat perquè saben que després no podran pagar-li els estudis universitaris. Si no tens un fill superdotat, ja no accediràs a una beca. Conec també molta gent adulta d’orígens humils que ocupa llocs de responsabilitat en els camps més diversos i que, si hagués sigut jove avui, mai hauria progressat com ho ha fet. Ells hi haurien perdut, esclar, però també hi hauríem perdut tots com a societat. Això està passant. És greu. Molt greu.
Als EUA comença a ser habitual el cas de joves que s’han finançat els estudis superiors amb un crèdit i que ara, o no troben feina o la troben amb una remuneració molt per sota del previst. I no poden tornar el crèdit. El president Obama és dels que va poder estudiar i complir el seu somni gràcies a un d’aquests crèdits per anar a la universitat. Si avui fos jove, segurament ja no es podria arriscar. La societat nord-americana actual ho té més difícil per fer possible un nou Obama. Allà les matrícules universitàries s’han encarit un 27% en els últims cinc anys. Al Regne Unit passa el mateix: el 2012 el govern britànic va triplicar el preu de les matrícules, de manera que la majoria dels estudiants universitaris actuals estaran pagant el seu crèdit fins que tinguin 50 anys. És greu. Molt greu.
Durant anys, fins ben entrada la postguerra franquista, l’únic que podien fer moltes famílies catalanes si volien que un fill estudiés era enviar-lo al seminari: això li proporcionava estudis i, si tot anava com calia, ja tindria la vida assegurada per sempre més... com a capellà. Després van venir unes quantes dècades d’educació per a tothom, és a dir, d’igualtat d’oportunitats des de la base. Ara això s’està acabant. I és greu. Molt greu.
