No voldria tenir 20 anys aquest estiu

Agafeu el mapa d’Europa i mireu les regions on el covid-19 està més actiu, més nociu. Catalunya i Barcelona hi surten destacades, som una fosca taca cartogràfica, com una llàgrima de color vermell. El món ens torna a mirar, però aquest cop malament, potser fins i tot amb nostàlgia del paradís perdut. Estem marcats. Ja no som aquella nineta dels ulls d’una mediterraneïtat civilitzada i moderna. Ara ens contemplen com a empestats. Assenyalats. De ciutat de somni i regió de llum i colors i sabors hem passat a simple destí descartat, cancel·lats fins a nou avís. Als pocs que heu sortit a l’estranger, segur que us ha passat: si dius que vens de Barcelona, generes una evident inquietud, a tot estirar quasi et donen el condol. Igual que als pobles catalans la gent prefereix que els de l’àrea de Barcelona o els de Lleida no hi anem, doncs internacionalment el mateix. Estem a l’ull de l’huracà coronavirus. Ens hem quedat sols i espantats.

La nostra és una soledat amenaçada, trista. El concepte que més defineix l’estat d’ànim local i global és desconfi ança. Aquí i arreu, ningú no es refia de ningú. Rere la mascareta hi ha por. La distància de seguretat sanitària de fet ja no cal imposar-la, s’imposa sola. Pel carrer la gent s’aparta, ens mirem de reüll, tots hem renunciat a la curiositat en benefici de la seguretat. Preferim aquesta soledat preventiva, l’aïllament, l’avorriment. I, tanmateix, no ens podem deixar de sentir insegurs. Ningú se sent a recer dels rebrots. El virus, enemic invisible i imprevisible, podria apoderar-se del nostre cos. També ens podria tocar a nosaltres. Costa molt foragitar aquest pensament. Ens estem acostumant a conviure-hi.

¿Tot això, en la mesura que s’allargui, acabarà canviant la nostra manera d’estar al món? ¿Corre perill la sociabilitat humana, que tants beneficis i tanta bellesa ens ha donat com a espècie? Si no ens podem tocar, si només podem mirar-nos als ulls de reüll, ¿a quina mena de col·laboració i de relacions aspirem? Sempre ens quedarà la paraula, esclar, però la paraula despullada de gestos, de somriures, d’encaixades de mans, de copets a l’esquena, no té la mateixa força, la mateixa poesia. Perd part de la màgia. La paraula rebuda per una videoconferència és com la brioixeria industrial respecte d’un croissant de pastisseria. No hi ha color. Fa el fet, ens fa passar la gana, però anul·la el plaer, el gaudi de les coses ben acabades, la intensitat del gust. Una comunicació basada en l’absència de contacte físic té una part d’artificialitat, de fredor, al capdavall d’incomunicació. El teletreball ens ha salvat en part, sí, però la teleamistat no funciona. Queda molt més lluny la teleamistat de l’amistat que el teletreball del treball. Tampoc és el mateix banyar-se en una piscina que fer-ho al mar o en un riu, oi? La piscina és pràctica i refrescant, fins i tot més segura, però li manca l’entorn natural, l’horitzó infinit, les onades, els peixos, els còdols, i l’atzar que tot ho acompanya.

L’estiu del covid (tant de bo no sigui el primer estiu del covid) ens està costant. Anem tots amb el fre de mà posat. Probablement no podrem gaudir de cap nova amistat, cosa molt pitjor que no poder viatjar. O seran amistats superficials de mascareta. Les festes majors quedaran retallades a la mínima expressió, no sortirem a ballar a la plaça amb desconeguts, no ens deixarem sorprendre per ningú. Quan, arran de mar, el vent ens bressoli la cara, només notarem la frustració de la soledat i de la mascareta. I ens haurem de repetir, conformats: prudència i distància, com a casa, enlloc. No voldria tenir 20 anys aquest estiu i haver-me de refrenar tant, no poder deixar-me anar, obligar-me a capar les ànsies de llibertat, de descoberta i de bogeria. Un jove desconfiat és menys jove. Un estiu desconfiat és menys estiu.