El perill del neovictimisme
“Persistència, perseverança i paciència”. Puigdemont ho va dir fa un any, abans de marxar a l’exili després de la DUI fallida, i ho repeteix sovint. Dijous a la nit ens ho va tornar a recordar en la festa dels 5 anys del Comarques Gironines, a través d’un vídeo. Sap que això va per llarg. Val més que tothom se’n faci a la idea. És l’única manera de tirar endavant. L’únic optimisme possible és el que reconeix la realitat, per complicada que sigui.
I la realitat és dura. Però una cosa és que tornem a ser víctimes d’un Estat amb tendències autoritàries i una altra de ben diferent és instal·lar-nos en el victimisme, que no fa sinó fer-nos presoners d’un sentiment d’impotència i ràbia. El victimisme és pessimisme. És en ell mateix una presó, una presó històrica de la qual havíem sortit i en la qual estem tornant a entrar perillosament. Deixem el victimisme per a l’Arrimadas, amb el seu permanent mal humor agre. Com diu Jordi Cuixart des de la presó -la seva sí que és ben real-, a ell ningú li prendrà la felicitat, les ganes de viure i les conviccions.
M’ha fet l’efecte que els diputats de JxCat s’han enrocat aquesta setmana en un doble victimisme -víctimes de la repressió de l’Estat i víctimes de la divergència amb ERC- que els ha portat a prendre una decisió dramàtica, absurda: deixar perdre la majoria independentista al Parlament. És com recrear-se en el dolor. Massa sentimentalitat, massa ràbia, massa impotència. La seva ha estat una catarsi carregada de negativitat. “Honra sin barcos ”. No ajuda a persistir i perseverar. Més aviat fa que a la gent se li acabi la paciència, que no entengui res.
L’independentisme no només ha de mimar la seva majoria política i social, sinó que l’ha d’incrementar. No la pot malbaratar a les primeres de canvi. No pot enfrontar els uns amb els altres dins una gran majoria que precisament és gran perquè és plural, transversal. L’única unitat possible independentista és la unitat en la diversitat. Fins que no s’entengui això, serà difícil pactar una estratègia comuna. Ja han passat els temps de la unitat naïf dels primers anys del Procés, si és que mai ha existit.
També han passat els temps de menystenir els polítics. La política professional és important. És com la política a seques: si no la fas tu, te la fan els altres. Si tu no hi poses professionalitat, la posaran els altres i tu faràs el ridícul. Només et quedarà la gestualitat, les grans paraules... La mobilització ciutadana és i serà cabdal, però sense direcció política -sense partits, sense expertesa a les institucions, sense capacitat i ambició de governar- l’activisme queda coix. La gent vol ser escoltada però també vol escoltar, també vol que a l’altre costat hi hagi lideratges sòlids, amb capacitat estratègica i autoritat moral, que no sempre li diguin el que vol sentir.
Si ens dediquem només a regalar-nos les orelles amb la intransigència neofalangista de Vox, les provocacions de Cs, l’aznarisme del PP o el prepotent i perdonavides diàleg del PSOE, només ens reforcem en el victimisme. Concentrem els esforços en una altra direcció.
Hi ha molta feina a fer internament a Catalunya per foragitar la fractura social que l’espanyolisme fa temps que busca. Com? Parlant als que no són independentistes i pensant en ells. Allunyant tota ombra de l’etnicisme que ens volen encolomar. Combatent el discurs de la por econòmica i la por a l’exclusió. Governant per a tothom, seriosament, pensant en el dia a dia de la gent. Fent front comú democràtic amb el sobiranisme no independentista. Sent immaculadament pacífics i pacifistes (ni encaputxats ni anar a buscar el xoc amb l’unionisme fatxa). I, esclar, denunciant la injustícia dels presos i els exiliats.
