Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Montoro: un gest calculat

La partida del dret a decidir està resultant dura. Era d'esperar i això tot just comença. Fa mesos que patim les clavegueres, que fan molta pudor, però t'hi pots acostumar i, si t'atreveixes a enfangar-te, pots fer neteja. Ja veurem si els partits de casa s'hi posen... Ara bé, la part de les garrofes és més complicada. Aquesta setmana l'executiu de Mas, que cada dia que passa està més ofegat pressupostàriament, ha fet una giragonsa cap al diàleg amb els homes i dones de Rajoy. Ahir en teníem una mostra amb el conseller Santi Vila en aquest diari. Des de la seva heterodòxia, es mostrava aplicat. I avançava: si no s'arriba a alguna mena d'acord, d'aquí uns mesos no es podran pagar les nòmines dels funcionaris.

Un daltabaix així seria insuportable per al govern Mas, però també per al de Rajoy. Deixar caure Catalunya portaria una reacció en cadena: borses, prima de risc... Espanya i l'euro trontollarien. Catalunya representa un volum econòmic una mica superior al de Portugal. La paradoxa és que està sotmesa a un encotillament financer -amb les conseqüents retallades- molt més dur que el que pateixen els lusos. De fet, com publiquem avui, Catalunya soleta ha fet un 24% de tota la retallada autonòmica entre el 2010 i el 2012.

L'indici de treva escenificada ahir entre Montoro i Mas-Colell s'ha de llegir des d'aquesta fragilitat compartida. Ni la Generalitat pot resistir més ni l'Estat es pot permetre que s'estavelli el fill díscol. Hi haurà, per tant, algun tipus de gest amb el dèficit català, un gest que permetrà que no ens ofeguem, però que ni de bon tros ens traurà de penes. Un gest calculat perquè el fill desisteixi d'emancipar-se.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF