Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Més papistes que el Papa

El seu regne és d'aquest món. Tan d'aquest món que se n'ha cansat. L'ofici de pontífex romà ha de ser esgotador. Benet XVI vol morir tranquil, fora dels focus i de la dignitat papal. No vol agonitzar en directe com els seus predecessors. Ha vist que, amb les forces que li quedaven, ja no podia canviar res. De fet, mai ha pogut. El seu és un gest, doncs, d'humilitat, de feblesa i de dignitat, tot alhora. És només un acte merament formal, però al mateix temps segurament és l'acte més revolucionari del seu pontificat. Ell, que ha volgut trobar el punt mitjà entre la modernitat de la ciència i la cultura, d'una banda, i la feixuga tradició mil·lenària de l'Eslgésia, de l'altra, s'acomiada amb un adéu prematur que cau de la banda de la innovació. Potser és una petita revenja personal contra una cúria vaticana que no l'ha deixat ser ell mateix. Perquè ja se sap que al Vaticà sempre n'hi ha que són més papistes que el Papa. I, per frenar-los, cal algú amb geni, expeditiu, vital.

Ratzinger no era aquest home. És professor abans que res i mai va aspirar a posar-se al capdavant del Titanic vaticà, aquell vaixell mastodòntic que Joan Pau II havia posat a velocitat de creuer, amb rumb incert, per mirar de reconciliar-se amb una societat que s'allunyava després del naufragi del Concili Vaticà II. Des d'aleshores, la distància no ha fet més que eixamplar-se. I ara, de cop, aquesta renúncia l'humanitza a ell i a una Església que algun dia haurà de tocar terra, de peus a terra. ¿Si el Papa pot renunciar a morir com a papa, podran mai els capellans renunciar al celibat? ¿Podran les dones dir missa? ¿Podran els creients usar preservatius? ¿Podran els homosexuals contreure matrimoni?

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF