L'edat de la innocència
Algú recorda aquella sèrie de TV3, feta per Dagoll Dagom, Oh! Europa , en què un afortunat grup de turistes catalans i valencians que havien guanyat un premi d'una entitat bancària visitaven en autocar els dotze països que aleshores formaven la Unió Europea? Això era el 1993, quan els bancs encara estaven ben vistos i Europa ens la imaginàvem com una mena de paradís en formació. Feliços i convençuts, tots professàvem la fe comunitària.
En aquella edat de la innocència, el miratge europeu era la panacea que ens evitava pensar en Espanya, que ens permetia imaginar el futur d'un continent on l'important serien les regions dels ciutadans i no els estats de les fronteres. En la ficció televisiva, empeltats d'optimisme i ingenuïtat històrica, aquells turistes accidentals bromejaven amb els tòpics nacionals com a teràpia europeista. Sí, feia només vuit anys que estàvem plenament integrats al club i com a joves socis del Sud ens beneficiàvem dels ajuts de cohesió. A més, a Barcelona acabàvem de celebrar els millors Jocs Olímpics de la història. Érem europeus amb tots els ets i uts i estàvem de moda. Què més podíem desitjar?
Vint anys després, som vistos com uns europeus problemàtics, que demanem més que un pobre i hem gastat més que un ric. Ofegats per l'austeritat que marquen Brussel·les i Berlín, la nostra naïf passió europeista comença a fer aigües. Doblem la mitjana de l'atur comunitari. Estem vigilats amb lupa. I, per postres, la voluntat de tenir un estat propi fa més nosa que servei. Som causa i part del divorci mental i polític entre els ciutadans i una UE que pateix una crisi de legitimitat democràtica. Què se n'ha fet d'aquell somni? Oh! Europa.
