19/08/2017

Jihadistes catalans

3 min

El condol, la tristor i la ràbia per l’atemptat no ens poden fer oblidar l’anàlisi serena. Si ens estimem aquesta dolça terra nostra, aquesta Barcelona i aquesta Catalunya i tot el que creiem que representen de tolerància i pluralitat, si sentim com un imperatiu la necessitat d’enfortir el binomi llibertat i justícia, hem d’afrontar el deure de preguntar-nos per què. Per què ens ha passat això? Per què també aquí? No entraré en la qüestió policial i de seguretat. No perquè no sigui important, sinó perquè la seguretat total no existirà mai i la policia, per millor que ho faci -i els Mossos estan demostrant una gran professionalitat-, per si sola no resoldrà el problema.

Rere l’atac terrorista hi ha dues causes de fons. En primeríssim lloc, el fanatisme religiós jihadista. Aquest integrisme no té cap justificació i se l’ha de combatre especialment des del mateix islam, com de fet ja es fa, per desgràcia amb poc èxit, ho hem comprovat de nou i en la pròpia pell. Per la seva pròpia dignitat i supervivència, l’islam ha d’acabar amb l’islam intolerant i assassí. Hi ha d’acabar intel·lectualment, financerament, educativament. Hi ha molta gent de bona fe, de bona fe musulmana, honestament compromesa en aquesta lluita contra els qui embruten la pròpia creença. Hem d’estar al seu costat. És important no llançar culpabilitzacions genèriques si realment som i volem seguir sent una societat tolerant, acollidora i integradora.

Aquests dies hi ha hagut mostres d’un civisme emocionant. La gent sobretot ha pensat a ajudar les víctimes, no a assenyalar els culpables. La societat catalana ha respost majoritàriament amb el tarannà que la caracteritza: empatia amb els qui pateixen, valentia per continuar amb el nostre estil de vida en llibertat, fermesa en les pròpies conviccions democràtiques i pacífiques. I tanmateix, en alguns oratoris musulmans de poblacions com Reus o Montblanc, per citar casos comprovats, han aparegut pintades ofensives, intolerants i intolerables. Aquest no és el camí. No podem alimentar des d’enlloc aquest tipus de condemnes.

Quan parlem d’unitat contra el terror, també parlem d’això: la unitat ha de ser política (per cert, ha resultat lamentable, una autèntica indecència intel·lectual, l’intent d’embrutar l’independentisme aprofitant barroerament l’atemptat jihadista), la unitat ha de ser social (al carrer, a les llars, a la feina, als mèdia) i la unitat ha de ser religiosa (des del màxim respecte: hi incloc totes les confessions, agnosticismes i ateismes). Simplement cal una idea bàsica compartida, ben simple: zero violència per defensar les pròpies idees o creences.

L’altra causa de fons és una realitat social de frustració i desarrelament, caldo de cultiu perquè joves nascuts i crescuts entre nosaltres, joves per tant catalans, caiguin per aquest pendent de radicalitat absurda i criminal. Pel que sembla, alguns probables autors de l’atemptat han viscut aquí. Potser són fills d’immigrants, però no són pròpiament immigrants. Són ciutadans com nosaltres que han extraviat el seu destí, i ens ho volen fer pagar mortalment. Sens dubte la responsabilitat és seva. I alhora, també sens dubte, com que no volem que hi hagi més joves com ells que segueixin el camí del fanatisme, com que ho tenim clar, haurem d’actuar per evitar-ho. I no podem confiar només en la via policial. Hem de pensar també en l’acció social, que naturalment és tan lenta com crucial: és la via de l’educació, la via de les oportunitats laborals, la via de l’acollida en un sentit integral. No és un camí fàcil. És, això sí, un camí inexcusable. El camí d’un país madur, ferm en les pròpies conviccions i ferm en la tolerància. Un país de ciutadans lliures, no de terroristes. No volem terroristes catalans.

stats