Imre Kertész i la xenofòbia a Hongria
Les cartes d'Imre Kertész a la crítica literària que el va descobrir i va ajudar-lo a fer-se un lloc entre els lectors alemanys, Eva Haldimann, són un document interessantíssim sobre l'autor, el seu procés d'escriptura i la seva difícil relació amb una Hongria que encara avui presenta perillosos tics xenòfobs, ara focalitzats cap als gitanos, però fa una dècada centrats en els ciutadans d'origen jueu, com el mateix Kertész.
Datades entre el 1977 i el 2002, any en què l'escriptor es va convertir en el primer autor hongarès guardonat amb el Nobel, surten ara publicades a Acantilado en la traducció d'Adan Kovacsics, en un volum que també inclou alguns fragments de textos claus de Haldimann sobre l'escriptor i d'entrevistes al mateix Kertész. A part del valor documental, les lletres, escrites des de l'espontaneïtat i la intimitat, també tenen un valor literari en si mateixes, i són, a més, una bella mostra d'un tipus de relació intel·lectual epistolar en extinció, fruit d'una època sense telèfons mòbils ni correu electrònic.
El més rellevant del llibre és, sens dubte, l'ambient antisemita i feixista en general amb què va haver de conviure l'escriptor a principis dels anys 90, coincidint, paradoxalment, amb el col·lapse soviètic i la recuperació de la democràcia a Hongria. Ell, que de nen havia passat pels camps d'extermini nazis -Auschwitz, Buchenwald...-, que d'adult va viure silenciat sota el comunisme, veia com tornava una nova forma del vell totalitarisme. El 17 de març del 1992, per exemple, escrivia (tradueixo al català): "La situació , en efecte, ha empitjorat; en aquest moment, la llibertat de la vida intel·lectual hongaresa que es disposa a ingressar a Europa consisteix en el fet que es permet tot el que no es pot fer a Europa: es permet la fatxenderia irredemptista, es permet als senyors excombatents justificar la participació d'Hongria a la Segona Guerra Mundial, es permet la demagògia, el populisme i sobretot es permet malparlar dels jueus com l'expressió més senzilla i més clara de l'amargor per les condicions reals".
Abocat a l'escriptura, va intentar posar en pràctica un autisme social: "Viuré bé perquè m'amagaré bé". Però es va acabar mullant. Segurament perquè sabia i sap -el 9 de novembre fa 83 anys- que el que és inexplicable no és el mal, sinó el bé. Aquesta és la poètica veritat que presideix la seva obra.
