El català, cosa de tots (altra vegada)

Hem de vigilar de no expulsar ningú de la llengua

Parafrasejant Freud, anava a titular aquest article El malestar de la llengua però hauria caigut en la visió depriment que tant es porta ara. Quina mandra. Ja ho sé que el català fa temps, fa segles, que malviu. O que sobreviu. De manera que els parlants hem adquirit, quasi genèticament, una mena d’identitat dolorosa, una pesada condició dual de víctimes i herois. Una sobrecàrrega pesant, indefugible. Duem de sèrie una ideologia profunda, subliminar, que se’ns arrapa pels replecs de la consciència, a cavall d’emocions i raons. És com si no hi hagués escapatòria. Hem après a viure-la així, la llengua. Llavors, la pregunta és: com ens podem escapar d’aquest malestar sense renunciar a res?

La llengua la podem tenir com un deure o com una amistat. M’inclino, esclar, per aquesta segona possibilitat. Als amics els cuides i els celebres, els cantes les veritats, hi fas broma, te’n pots riure, a vegades els perds de vista una temporada però quan hi tornes, el plaer és fabulós. Retrobar un amic és sempre una experiència vibrant i dolça, oi? Hi pots tenir una relació oberta. I pots tenir-ne uns quants, de bons amics. Jo intento ser fidel als amics... i infidel als enemics. I això diria que val per a la llengua i per a tot.

Dels enemics del català, doncs, prefereixo no parlar-ne. El català té un munt d’amics, des del Miquel Montoro fins a la poeta Juana Dolores Romero. A ell segur que l’heu sentit parlant de taronges i patates. Fins i tot quan xerra en castellà, en realitat ho fa en català. És com quan Josep Pla escrivia en castellà... No deveu tenir ni idea, en canvi, de qui és la Juana, però ja en sentireu a parlar: “El meu nom constata una realitat, que és que la penya castellanoparlant pot escriure en català i fer-ho molt bé”, explica en una entrevista a Núvol. Com el Javier Pérez Andújar, vaja, que quan s’hi posa, en català, dona a la llengua un aire planer i vivaç, com de conversa de cafè canalla; influït pel castellà, sí, i tanmateix ben viu i literàriament eficaç.

En temps de pandèmia, hauríem de ser més intolerants que mai amb el virus de la intolerància i vigilar de no expulsar ningú de la llengua. No podem exigir que només sigui amiga nostra, la llengua. Aquesta fal·lera inquisidora de buscar traïdors i enemics sota les pedres ens fa més mal que bé. ¿El català correcte? La norma? Ara que de cop, quina tristor!, ens ha deixat Lluís Juste de Nin, hem tornat a recordar la nena que va dibuixar, la Norma, aquell personatge que se’ns adreçava amb un somriure, com dient: “Parleu el català, que és cosa de tots, i no us preocupeu tant de la norma, que no us renyaré pas, parleu sense por”. Els castellanismes? Buenu, tampoc no cal obsedir-s’hi. I ho diu un que sempre busca i rebusca en la riquesa i varietat pròpies.

Hi ha persones a les quals la llengua els corre per dins i altres que l’expulsen sense ni adonar-se’n. No tothom pot ni ha de tenir una alta consciència lingüística. Alguns tenen una superficial consciència de correcció a partir d’una base feble, i llavors apareix el fenomen de la hipercorrecció: complert en lloc de complet, camerí per camerino, unànim per unànime, mitjaval per medieval i així un llarg etcètera. El mestretites que portem a dins a vegades ens fa males passades. Proveu el test interactiu que tenim a la web.

La vareta màgica per salvar la llengua? Parlar-la. Escriure-la. Llegir-la. Això individualment. I col·lectivament, què? Doncs crear un context positiu, un consens social favorable. D’això n’estem lluny. En els anys de la Norma del Juste de Nin, a la sortida del franquisme, la defensa del català anava associada a la conquesta de la democràcia, a la recuperació d’una escola de qualitat per a tothom, a lemes de bon rotllo com “En català, sisplau”. Es va avançar. El català va ser un amic acollidor. El castellà no era l’enemic. No sé com podem tornar-hi, com ens podem treure de sobre l’actitud defensiva, reactiva, a què ens hem vist empesos en els últims anys.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF