PARLEM-NE
Efímers 01/04/2014

A França manen els fills d’immigrants

i
Ignasi Aragay
2 min

DE NOU, COM PER ATZAR, l’exili torna al primer pla justament en el 75è aniversari de la fi de la Guerra Civil. I torna per la porta gran. El país que més exiliats va rebre -tot i que no els va rebre precisament bé: en camps de concentració!- de cop veu com dos fills de l’exili surten al rescat de les principals institucions del país: el president Hollande va triar ahir Manuel Valls com a primer ministre per recuperar la iniciativa política, i Anne Hidalgo, d’ascendència andalusa, filla de l’exili econòmic del franquisme, ha estat votada pels parisencs com la primera alcaldessa de la capital.

L’un i l’altra estan cridats a protagonitzar una difícil remuntada enmig de la debacle socialista. Però no és això el que m’interessa ara. M’interessa destacar com el país veí ha sabut donar oportunitats als fills de l’èxode català i espanyol fruit de la victòria de Franco, i treure’n partit. Aquells exiliats que tant van incomodar la França benpensant, incloent-hi la d’esquerres, i la posterior immigració a causa d’una Espanya miserable i dictatorial, han sabut beneficiar-se de l’ascensor social d’un estat del benestar sòlid.

França és una maquinària de fer ciutadans. En concret, de fer francesos. Com sabem catalans i occitans, no és, certament, una maquinària respectuosa amb la diversitat cultural. Aquesta és, sens dubte, la cara negativa. I tanmateix, malgrat tots els seus problemes, malgrat totes les banlieue, el sistema educatiu dóna oportunitats i integra. O almenys ho ha fet fins ara. Només així es pot explicar l’èxit de Valls i d’Hidalgo, que no pot ser fruit de la casualitat. I que hauria de servir per a dues coses: per enfortir la idea de ciutadania europea i, sobretot, per desmentir el populisme racista de la Le Pen. Perquè si manen els fills d’immigrants, ¿per què hem de témer els immigrants? El primer que n’ha de prendre nota és el mateix Valls.

stats