Espanya, presonera del seu anticatalanisme

No accepto que es tracti la qüestió de l’empresonament de dos líders socials independentistes i de mig govern de Catalunya, ni les mesures cautelars -se suposa que benèvoles- contra la presidenta i part de la mesa del Parlament, des de l’argumentació jurídica. No ho accepto perquè, malgrat els processos oberts, la qüestió de fons no és jurídica, sinó política. Entrar a debatre si el jutge del Suprem és més garantista que la de l’Audiència Nacional, si les fiances o les multes són més o menys exagerades, em sembla una trampa. En condicions normals, en qualsevol cas, per exemple, de corrupció, ho trobaria pertinent. En aquest cas no: amb tots els respectes, però en aquest debat públic els juristes -almenys aquells per als quals l’imperi de la llei és això, un imperi, i no una eina al servei de la democràcia i de les persones- no hi pinten res perquè no estem davant una qüestió tècnica, hermenèutica, sinó davant d’una gravíssima vulneració de drets polítics fonamentals, una vulneració que es vol camuflar sota una retòrica legalista.

Per a un jurista, pròpiament no hi haurà mai presos polítics, sinó persones que s’han saltat la llei. Un estat, sigui dictatorial o democràtic, no acceptarà mai tenir presos polítics o presos de consciència. Els objectors de consciència catalans i espanyols, sota el franquisme i durant la Transició, eren presos comuns. No volien fer el que tocava: el servei militar. El seu pacifisme era il·legal. Fins que va passar a ser legal. Jo vaig ser objector de consciència. No vaig arribar a anar a la presó, però vaig ser un temps alegal. Va arribar un dia que ens van amnistiar a tots: ni hi cabíem a la presó ni hi havia prou places per fer la mili. I després la llei es va adaptar a la realitat, a la nova sensibilitat ciutadana antimilitarista. Llavors es va crear la Prestació Social Substitutòria, que va generar també un moviment insubmís, amb nous presos, i que finalment va comportar la supressió de la mili a principis dels 90. Tot això va passar no fa pas tant. Jordi Sànchez, ara a la presó per haver defensat pacíficament el dret dels catalans a decidir el seu futur a les urnes, a més de ser portaveu de la Crida a la Solidaritat, va ser un d’aquells activistes contra la mili.

Jordi Sànchez i tota la resta de presos polítics són a la presó perquè l’estat espanyol s’ha negat rotundament a interpretar la seva llei -la Constitució i tot el que se’n deriva- per adaptar-la a la nova realitat catalana. Ho haurien pogut fer perfectament, legalment, però no han volgut. Han fet servir la llei com a escut per no haver d’escoltar la veu de la gent, per encotillar la democràcia, per empresonar-la. L’estat de dret espanyol s’ha obsedit a negar un dret fonamental. Tot, esclar, ve d’un problema previ, atàvic: la incapacitat de reconèixer el seu caràcter plurinacional, que és simplement la negació d’una realitat històrica persistent. Si Catalunya no és una nació, no pot decidir per si mateixa, no pot ser sobirana.

Sempre anem a parar allà mateix. L’Espanya democràtica serà inviable mentre negui Catalunya. Què faran si el 21-D torna a sortir una majoria absoluta independentista? ¿Tornaran a posar el Govern a la presó? ¿Tornaran a dissoldre el Parlament? ¿Tornaran a ocupar la Generalitat per decret? ¿Fins quan, així? El problema el tenen ells. Nosaltres en patim les conseqüències. Gravíssimes! Hi ha deu persones -divendres al matí eren onze- injustament empresonades. Una vegada més en som víctimes. Havíem cregut que podríem deixar de ser-ho, que aquest cop -en plena democràcia, en ple segle XXI i dins d’Europa- no s’atrevirien a esclafar la voluntat cívica i pacífica de tanta gent. Ens hem equivocat. Som de nou els seus presos perquè ells segueixen presoners de la seva intolerància a la diversitat, a la pluralitat, a la realitat nacional catalana.