¿EL SENYOR VÍCTOR GRÍFOLS és cosmopolita? ¿El president Mas ho és? ¿I l’exeurodiputat i líder republicà Oriol Junqueras? En general, els catalans no hem tingut més remei que ser cosmopolites: parlar idiomes, veure món. Principalment, per cinc raons.
Primera. Com que se’ns ha privat de poder real a Barcelona i se’ns ha posat molt difícil exercir-lo a Madrid, hem hagut d’anar a Brussel·les o més enllà a provar sort per fer política i negocis. Fa temps que som globals.
Segona. Com que se’ns ha acomplexat amb la pertinença a una cultura petita, hem sentit la necessitat de demostrar la connexió amb les grans cultures del món, començant per l’espanyola. I ho hem fet.
Tercera. Com que Barcelona no ha tingut el trampolí de ser capital d’estat, s’ha esforçat a mirar enfora i fer que la miressin. Ha treballat per ser una petita gran capital internacional a través del comerç, la cultura, l’esport... Això ja era així al segle XVII, com ha demostrat Albert Garcia Espuche a través de les ruïnes del Born.
Quarta. Com que som en una cruïlla mediterrània estratègica, la geopolítica ens ha modelat. Hem estat terra de pas i d’acollida. Quan no hem pogut sortir a fora, el món ha vingut a nosaltres: som un poble de creuaments, de sang barrejada, senyor Rajoy.
Cinquena. Les derrotes polítiques i militars també ens han obligat a l’obertura de mires. Els dramàtics exilis de 1714 i 1939 han escampat catalans arreu. Aquesta diàspora ens ha fet ciutadans del món.
Conclusió: la idea d’una Catalunya tancada, pobletana i capficada no s’aguanta. Fer passar l’independentisme per això és un error o és mala fe. L’independentisme respon a una evolució política lligada precisament a aquesta voluntat cosmopolita, amb la necessitat d’obrir-se encara més al món.
