23/12/2017

Carta d’amor (nadalenc) a ningú

2 min

Estimo la gent que omple amb un torrent de paraules el nostre buit existencial. I estimo també l’ample silenci estrident de l’asfalt.

Estimo les passejades d’hivern, la neu als cims i la humitat als vidres. I el gest d’aquella noia enfredolida que es recull la cabellera dins la gorra, com un infant.

Estimo tot l’enyor del demà, quan ja no hi serem i la vida, imperativa, seguirà captivant els cors dels que ens han estimat.

Estimo el duel de coloms picossant un crostó de pa sota la mirada perduda de la dona rodamón que mig somriu: el pa era seu i de tots.

Estimo la valentia dels que surten cada dia al carrer a menjar-se el món encara que sàpiguen que potser no trobaran res, res més enllà de la seva valentia.

Estimo el jove felí que salta tàpies, encaputxat, a la recerca de la llibertat mundana.

Estimo el botiguer sol·lícit, de bata blanca i bigoti retallat, que celebra cada venda amb una alegria apresa, atàvica.

Estimo la sobretaula de Nadal, curulla de somnis i somnolències, com si tots fossin protagonistes d’un conte de nens ple de màgia.

Estimo la ventada imponent contra la qual, sense caure, vinclo el cos inert: és la força de la natura la que sempre ens sosté i ens empeny.

Estimo sentir el temps que corre, l’instant que ens encalça, tocar cada moment amb els dits, corpòriament, com si acaronés el cos de l’aimada.

Estimo l’amor que ve i se’n va, capriciós, jugant a fet i amagar.

Estimo els versos memoritzats pels infants que retrobem quan ja som grans.

Estimo els brindis solemnes en família, la paraula senzilla dita amb èmfasi, perquè rebroti un dia, estantissa, en el record.

Estimo la fruita dolça, el torró ensucrat, els petons de les tietes i la banda sonora lacrimògena del Doctor Zhivago.

Estimo la gent que et dona el bon dia cada dia, i la gent que un cop l’any, sens falta, et felicita per Nadal.

Estimo la tradició esclava que ens permet fingir després una fugida solitària brandant l’espasa afilada de la ironia i l’escepticisme.

Estimo caminar entre la multitud, saludar un conegut, seguir enllà amb pas perdut, asseure’m en un banc i esperar, muti caparrut, que arribi l’hora.

Estimo l’embús al Whatsapp, el frenesí al Twitter, l’allau al Facebook, i que tots els missatges rodin dins el cap, ballant i cantant, incontroladament.

Estimo la llibertat de llevar-me d’hora per posar-me a llegir i escriure com si fos una obligació, ben abrigat, amb la tassa d’herbes fumejant.

Estimo les mares joves, els avis joves, els joves joves, i tota la força imparable de la humanitat.

Estimo el gos i el gat dels altres, els fills petits dels altres, la pena dels altres... I la meva sort.

Estimo aquesta casa, aquesta ciutat, aquest país, aquest món, aquesta vida. Malgrat tot.

Estimo la roba estesa, l’olor de net, l’aire prim que la gronxa, la noia que la despenja, i el benestar que s’intueix al darrere.

I estimo els nostres presos polítics que passaran el Nadal lluny de casa, enyorats, captius d’una infame indignitat.

stats