‘All you need is LAF’
Les sigles LAF responen a la societat secreta Lliga de les Abraçades Furtives. Es pronuncia com la paraula anglesa love. Amor. Em consta que la LAF, aquesta peculiar entitat reactiva al món del covid-19, ja ha començat a actuar. És totalment clandestina, no en trobareu cap rastre a les xarxes socials ni enlloc. Els seus membres reclamen el retorn a un passat primitiu suposadament feliç, nostàlgics del bon salvatge de Rousseau, un passat en el qual el contacte físic tenia una gran prevalença, al mateix nivell o fins i tot per sobre del llenguatge.
Com els amish nord-americans, ancorats al segle XVIII, els LAF voldrien aturar el temps, voldrien esborrar l’evolució tecnològica. Creuen que l’atac que hem sofert del coronavirus és conseqüència de violentar la natura. Per això defensen renaturalitzar les relacions humanes, igual com ja es comença a intentar renaturalitzar les ciutats deixant, per exemple, que la gespa torni a ser herba silvestre, fent que sentim més el cant dels ocells que el motor dels vehicles. Les abraçades són el símbol de la seva reivindicació, del seu estil de vida, que és una filosofia de vida.
Són defensors de la meditació i l’exercici físic. No es tracta tant de pensar i estimar com de deixar de pensar (no ambicionar res, tenir la ment en blanc) i de retornar a l’essència sexual/animal en les relacions humanes: que el llenguatge que prevalgui, que la connexió profunda entre els éssers, vingui de tocar-se, d’amanyagar-se, de petonejar-se, d’abraçar-se. Que les paraules i les idees en siguin només la conseqüència natural i mínima. Primer el cos, després la ment. O dit d’una altra manera: la ment al servei del cos. Promouen el respecte a la nostra pròpia condició natural, animal, i rebutgen la idea de superioritat humana. Naturalment, són vegans.
El caràcter secret i discret de la LAF és també consubstancial a l’ideari que la inspira. No volen sortir als mitjans de comunicació -aquí estic traint la seva essència-, no aspiren a cap mena de poder ni notorietat. És un moviment que treballa en la intimitat, que aspira a aconseguir que el canvi civilitzatori que salvi el planeta Terra i ens salvi a nosaltres com a espècie vingui de baix, persona a persona, gest a gest. Per a ells, cada abraçada és un èxit, cada petó un pas endavant per recuperar l’autèntica humanitat extraviada. Aquest moviment postpolític i postideològic ve de lluny, però el covid-19 li ha acabat de donar forma, ha estat un esperó.
El seu ritual de pas és estripar la mascareta. No és que estiguin en contra del seu ús ni de la seva finalitat protectora, però sí del que representa: la submissió a un món corromput, la prohibició de les abraçades i petons. És això el que rebutgen. L’objecte en si no els molesta, de fet la mascareta té de bo que potencia la mirada i els gestos, i porta al silenci. Perquè, com us podeu imaginar, els membres de la LAF són absolutament partidaris del silenci, no metafòricament parlant, sinó de manera real. Callen sempre que poden. S’imposen parlar el mínim, només per dir coses essencials, el que és necessari per al dia a dia. Música? Només l’estrictament necessària, i en tot cas no enllaunada tecnològicament, sinó produïda per la mateixa persona. Creuen que vivim envoltats d’un excés de soroll que ens allunya de nosaltres mateixos, ens distreu, ens banalitza. Com deia Beethoven, consideren que només s’hauria de trencar el silenci per millorar-lo, perquè el silenci és l’estadi superior de la consciència. Sense no hi ha meditació possible. Estan convençuts que fer-se gran i savi és anar emmudint, és concentrar-se en els gestos primigenis, és entendre el valor de cada abraçada.
És probable que sense saber-ho ja conegueu algun LAF. La seva revolució silenciosa ja està en marxa.
[Nota: aquest article és una ficció distòpica... basada en fets reals.]
