Algú vol governar Catalunya?
No és una pregunta retòrica. No és una pregunta trampa. No és cap broma frívola. No estic preguntant qui vol manar a Catalunya, sinó qui vol governar-la, que no és exactament el mateix. No estic preguntant qui vol fer de Catalunya un país independent o qui vol mantenir-lo dins d’Espanya. Ja ho sabem, què volem els uns i els altres. La pregunta exacta és qui vol governar la Catalunya del coronavirus i la Catalunya represaliada pel Procés, és a dir, qui vol treure-la del pou d’una profunda crisi econòmica, social i política. Això és el que es dirimirà a les pròximes eleccions, siguin quan siguin.
No seran unes eleccions que resoldran el plet nacional, que seguirà ben viu, amb el recordatori dolorós i diari dels presos i exiliats. Impossible oblidar-lo ni deixar-lo de banda. Impossible. Però la situació econòmica i social del país és tan greu, tan crítica, que si no l’afrontem de cara correm el perill d’entrar en una greu decadència que ens allunyi per sempre d’Ítaca. És a dir: o algú s’agafa amb ímpetu i valentia la idea de governar, d’arremangar-se per resoldre els immensos reptes en sanitat, educació, treball, pobresa, ciència, canvi climàtic, cultura... O algú s’hi posa amb totes les seves energies i capacitats, o no hi haurà independència que valgui perquè el país quedarà tocat i enfonsat. A més de psicològicament exhaust.
No estic contraposant govern i independència. Es pot treballar per les dues coses alhora, esclar. De fet, treballar per la primera ajuda a la segona. Al revés no és tan clar: el que segur que no pot ser és que treballar per la independència comporti sacrificar o deixar en segon pla la governança. No s’hi val a menysprear l’autogovern autonòmic. No és creïble voler més govern (voler la independència) i no fer bo el que tens. Esclar: governar és una feina ingrata i poc vistosa, no serveix per fer grans proclames, no proporciona emocions fortes ni instants èpics ni titulars vistosos, no regala les orelles a ningú ni genera debats espectacle. No sempre surt bé, desgasta. Sempre falten recursos. Però és que estem en una situació d’emergència global, amb tanta gent que no se’n surt: famílies, empreses, entitats. Toca posar-s’hi per oferir un poc de sentit comú enmig d’una gran confusió ideològica dominada per la màgia naïf de les solucions populistes. Toca posar-s’hi enmig d’un món que sembla haver perdut el rumb humanitari i democràtic.
Al país li cal un autèntic heroi, però no d’aquells disposats a sacrificar-se com a víctimes d’una injustícia, no d’aquells amb vocació de símbol, sinó un discret i incansable treballador. No algú que vulgui sortir als llibres d’història, sinó algú que senzillament vulgui ser útil, que vulgui fer feina amb la gent i per a la gent. Algú amb vocació de servidor públic, amb projectes, idees i ganes d’ajudar a remuntar la situació a les llars, als polígons industrials, als hospitals, a les escoles, al camp, als teatres. Algú que aparqui la dialèctica inflamada contra els rivals i busqui l’empatia amb tots els ciutadans, pensin el que pensin. Algú que tingui com a objectiu retornar la il·lusió i l’optimisme en el dia a dia de les persones, que sàpiga generar confiança i consens, que parli de coses realitzables, algú a qui no li faci mandra ni por asseure’s a negociar per obtenir recursos (¿quants milions arribaran a Catalunya dels 140.000 que Europa ha promès a Espanya?). Algú que sense deixar de combatre la injustícia dels presos i exiliats, sense renunciar a res, tingui l’obsessió de governar, d’activar la maquinària administrativa, de mobilitzar totes les energies públiques i privades. Algú que parli clar, que toqui de peus a terra precisament per fer bo l’ideal. Sí, algú que vulgui governar, governar i governar!Això és el que ara necessita imperiosament Catalunya.
