Al Quim, amb amistat

Benvolgut Quim, goso escriure’t a raig, sense filtres. Tu sabràs quedar-te amb el que tingui sentit. Buf!, em fas patir. Et veig entre molts focs, molt il·lusionat i alhora feble. No puc evitar pensar més en tu que en el país i tanmateix sé que tu penses més en el país que en tu. D’acord, és el que has de fer, però preserva’t: no cremis totes les forces les primeres setmanes. No sé si la teva presidència serà llarga -més aviat tothom li pronostica una vida breu-, però segur que serà intensa, sense respir. Així doncs, administra bé les emocions i tingues cura de la família. Això és important i també t’ajudarà a governar millor.

Què faria jo? A cada decisió, pensar més en el país que vull d’aquí 10 anys que en l’efecte immediat. Portem massa temps vivint l’instant, al caire del precipici. Ha sigut emocionant, sí. Potser ara toca agafar perspectiva. Ja sé que governar és actuar, executar, arriscar. I tanmateix, quan el marge d’actuació és tan petit, potser pots fer de la necessitat virtut. Entre un estat espanyol que et vigila amb lupa, una majoria independentista massa dividida i un exili que necessita reivindicar-se, tens poc marge de maniobra. Doncs regateja poc i fes passades llargues. Em ve al cap Tarradellas: com tu, no tenia poder real ni partit ni gairebé res. Només tenia autoritat moral i una idea de país.

L’autoritat moral te l’has de guanyar. No ens enganyem, també en aquest punt comences coix, llastat per la teva vehemència escrita. Ja no es pot esborrar i ja has demanat perdó. Què més pots fer? Molt. Explicar-te, mostrar el teu tarannà profundament tolerant, foragitar tota ombra absurda de xenofòbia, fer evident que a Catalunya no hi sobra ningú, que l’entens com una societat oberta i plural, on cadascú aporta el seu bagatge: l’essència d’aquest país és l’exercici de la llibertat, el respecte mutu, la convivència. Aquest és el principal tret de la nostra identitat. Naturalment hi ha la llengua pròpia, que els que l’estimem i l’hem defensat sempre oferim com un tresor a disposició de tothom. En català, sisplau.

Als que et volen demonitzar, no els demonitzis tu. Ets el president de tots i com a tal has d’actuar, amb màxima cura i generositat. Si amb els presos i exiliats estàs demostrant afecte, solidaritat i compromís, també has d’adreçar-te amb respecte als catalans que no pensen com tu, fins i tot als que et bescanten. Deu costar molt, això, però és imprescindible. Com deia al principi, pensa en la Catalunya que vols per d’aquí 10 anys. Esclar: una República independent, ja ho sé. Doncs només serà possible si en major o menor grau tothom l’accepta, si tothom entén que hi podrà fer la seva vida. Potser no els convenceràs, però si només aconsegueixes que entenguin que no va contra ells, hauràs fet un gran pas. Això també és governar. Això també és guanyar. Com també ho és arremangar-se amb els problemes del present: l’habitatge, l’educació, la sanitat, l’atur...

Una mica el mateix val per als espanyols. Que entenguin que la independència no va contra ells. Enraona-hi. No tots són dels de l’“ ¡A por ellos! ”, ni molt menys: deixa-ho clar. Mostra la teva cara amable, que és la de debò. I tracta’ls de germans, no d’enemics. Ens hi hem d’entendre, ens hi volem entendre. Ens hi entendrem. Davant la incomprensió, optimisme i convenciment.

I finalment, el més difícil. Als que voldrien l’estat propi ara mateix, als que et són més propers, no tinguis por de dir-los la veritat. Digue’ls que ara mateix no serà, que cal treballar de valent, persistir. Digue’ls que, malgrat tot, hem avançat molt. Digue’ls que les eines més poderoses que tenim són el seu compromís i la voluntat de diàleg, sobretot diàleg intern entre catalans, entre tots, els independentistes i els que no ho són. I recorda’ls el que ja saben: que això va de democràcia, de fer un país millor per a tothom.