PROJECT SYNDICATE

Deixar córrer el rellotge del Brexit

El Regne Unit necessita un debat popular que el rellotge imparable impossibilita

La derrota aclaparadora que el Parlament del Regne Unit va infligir al pla del Brexit de la primera ministra Theresa May va ser una confirmació més que no hi ha cap substitut per a la democràcia. Els diputats del Parlament mereixen una felicitació per haver mantingut la calma davant d’un termini fictici. Aquest termini és el que fa que el Brexit estigui sent tan difícil i potencialment tan perjudicial. Per resoldre el Brexit, aquest termini artificial s’ha d’eliminar del tot, no pas limitar-se a allargar-lo.

Sortir de la Unió Europea és intencionadament dolorós. El procés que qualsevol estat membre ha de seguir per sortir de la UE es regeix per l’article 50 del Tractat de Lisboa i, irònicament, va ser elaborat per un diplomàtic britànic disposat a frenar les sortides de la UE. L’article 50 estableix un període de negociació de dos anys que s’acaba d'una manera inquietant: si les negociacions no han desembocat en un acord de divorci dins del període fixat –el 29 de març del 2019, en el cas del Regne Unit–, l’estat membre es troba sobtadament fora de la UE i ha d’afrontar d’un dia per l’altre unes dificultats desproporcionades.

Una reacció natural és demanar una ampliació de l’article 50, tornar a posar el rellotge a zero i donar més temps a les negociacions. Aquest instint s’ha de combatre

Aquesta regla impedeix que les negociacions siguin significatives. Els negociadors se centren en la data límit i conclouen que l’altra part no té cap al·licient per ensenyar les cartes abans de la data en qüestió. Tant si el període de negociació establert és de dos mesos com de dos anys o de dues dècades, el resultat és el mateix: la part més forta (la Comissió Europea, en aquest cas) té un incentiu per deixar córrer el rellotge i no arribar a cap compromís significatiu fins a última hora. Tot actor polític significatiu en aquest joc té un al·licient per asseure’s i esperar que el rellotge avanci cap a l’amarg final.

Amb menys de tres mesos de marge, la perspectiva que el Regne Unit quedi fora de la UE sense un acord és, lògicament, espantosa. Una reacció natural és demanar una ampliació de l’article 50, tornar a posar el rellotge a zero i donar més temps a les negociacions. Aquest instint s’ha de combatre.

Tornar a fixar un termini, sigui el que sigui, simplement allargaria la situació de paràlisi, en lloc d’accelerar la convergència cap a un bon acord. Donar-li a May un altre període de tres mesos, o fins i tot de tres anys, no ajudaria gens a crear incentius per revelar les preferències ocultes o per retirar línies vermelles fictícies.

De fet, el pitjor aspecte de l’acord de May, que el Parlament va rebutjar de manera sàvia i categòrica, va ser que ampliava el procés de transició fins a l’any 2022 i incloïa el compromís del Regne Unit de pagar a la UE uns 50.000 milions de dòlars, i possiblement més, a canvi només de promeses inviables sobre alguna mena d’acord futur mútuament avantatjós. Si el Parlament hagués votat a favor de l’acord de May, hauria allargat el bloqueig actual fins a un nou abisme d’aquí tres anys.

L’únic motiu plausible per tornar a posar a zero el rellotge de l’article 50 és l’aspiració de celebrar un segon referèndum sobre si s’ha d’anul·lar totalment el Brexit. Però, a diferència del primer referèndum, que es va poder plantejar com una pregunta de 'sí' o 'no', marxar o quedar-se, ara hi ha múltiples opcions a tenir en compte: l’acord de May, un Brexit més suau, que mantingués el Regne Unit dins del mercat únic de la UE, un Brexit sense acord, quedar-se a la UE, etcètera. Acordar la fórmula concreta per exercir aquest vot preferencial entre les diverses opcions no és més fàcil que posar-se d’acord sobre el Brexit de bon principi.

Per reduir les opinions enfrontades a una sola posició coherent, el Regne Unit necessita més que un pla de votació: necessita un debat popular que el rellotge imparable impossibilita, encara que es tornés a posar a zero. Per tant, l’encallament i les negociacions enganyoses només s’acabaran si el Parlament, disposat a dir 'no' a acords inacceptables negociats per May i la UE, deixa que expiri el termini fixat. Deixar córrer el rellotge és ara un requisit previ per resoldre el trencaclosques del Brexit.

Un cop arribem al 29 de març, o quan ens hi acostem, la intensificació de la urgència dissiparà la procrastinació tàctica

Què passarà si l’impàs continua fins al 29 de març, sense una ampliació formal del període marcat per l’article 50? L’amenaça de Brussel·les és que la UE s’arronsarà d’espatlles i permetrà un Brexit desordenat, amb greus conseqüències per al comerç, el transport, etc. Però és molt més probable que les empreses alemanyes, juntament amb el govern francès i l’holandès, s’oposin ferotgement a aquest gir i exigeixin que la Comissió Europea utilitzi indefinidament els seus poders per impedir cap mena de problema als ports i aeroports d’Europa, i que alhora comencin unes negociacions significatives per primera vegada des del 2016.

Un cop arribem al 29 de març, o quan ens hi acostem, la intensificació de la urgència dissiparà la procrastinació tàctica. L’acord de May haurà anat pel pedregar, i els partidaris de quedar-se a la UE estaran més a prop d’acceptar que el temps no juga a favor d’un segon referèndum que anul·li el Brexit, i potser centraran els seus esforços en l’objectiu legítim d’un futur referèndum per tornar a entrar a la UE.

Arribats a aquest punt, el govern i l’oposició reconeixeran que només queden dues opcions coherents per al futur immediat. La primera és seguir el model de Noruega, cosa que significaria que el Regne Unit es quedaria durant un període indefinit en el mercat únic de la UE (com Noruega) i també en una unió duanera amb la UE. La segona és una sortida plena immediata, que comportaria que l’activitat comercial del Regne Unit funcionés en el marc de les regles de l’Organització Mundial del Comerç, i que Irlanda del Nord continués formant part d’una unió duanera amb la UE per evitar una frontera dura amb la República d’Irlanda. Reduir el dilema a dues opcions permetrà que el Parlament triï.

Tan bon punt els diputats reconeguin que la llibertat de circulació entre el Regne Unit i la UE és una maniobra de distracció, el resultat més probable és funcionar com Noruega durant un període indefinit, sense terminis. Llavors, i només llavors, el Parlament i la gent tindran l’oportunitat de debatre els grans problemes que afronta el Regne Unit, particularment el futur de la relació UE - Regne Unit.

El model de Noruega, per descomptat, deixaria a tothom una mica insatisfet. Però, a diferència de l’acord de May o d’un segon referèndum precipitat, almenys minimitzaria el descontentament que un gran segment de la societat britànica podria experimentar a mitjà termini. I, com que minimitzar el descontentament, juntament amb un horitzó sense terminis, és un requisit previ per al debat popular que es mereix el Regne Unit, podria passar perfectament que la derrota aclaparadora de l’acord de May es recordés com una reivindicació de la democràcia.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF