Nate Davis ha estat el nom sorprenent d'aquest Nadal. Fa referència al documental Yo vi jugar a Nate Davis. Trending topic a Twitter durant més de dos dies i recomanadíssim en els grups de WhatsApp de molta gent. Gràcies, Quim, per descobrir-me'l. Aquest Informe Robinson especial de Nadal, que encara podeu veure a la web de Canal +, explica la vida de Nathaniel Davis, jugador de bàsquet nord-americà que va jugar vuit temporades a la lliga espanyola i va aconseguir ser-ne el màxim anotador dues temporades malgrat jugar sempre en equips modestos. El millor de Nate Davis, però, era la seva manera de jugar. Tenia un salt poderosíssim que li permetia esmaixar la cistella i taponar els rivals amb la mateixa facilitat que un nen es menja un gelat de xocolata. Perquè ens entenguem, estil Michael Jordan. No exagero. Va aportar a la lliga espanyola un bàsquet d'una altra galàxia quan la NBA no era coneguda. Va ser un pastor que va transmetre la fe del bàsquet espectacle. Un pioner. Es va convertir en tot un ídol en una ciutat com Ferrol, que, en plena reconversió naval, patia una depressió que només podia curar l'esport. Perquè us en feu una idea, va aconseguir capgirar un partit només jugant la segona part i amb la mà trencada. Èpic. Però el Nadal del 1985 Davis va marxar als Estats Units per tractar-se d'una lesió a la clavícula i va desaparèixer sense deixar cap rastre. La dona de Davis, Annie, patia la sida per culpa d'una transfusió de sang infectada que li van fer en el part del seu segon fill. Davis no es va voler separar de la seva dona durant la lenta agonia. "Vaig voler estar amb ella, com quan ella estava amb mi quan jo jugava al bàsquet". I, de fet, Davis ho va perdre tot per pagar el tractament de la seva dona i mai més va tornar a jugar al seu esport preferit. Tot això ho explica el mateix Davis, amb 60 anys, notablement envellit però sense perdre el somriure. Dos divorcis, quatre néts, compartint pis i amb una feina modesta com a vigilant de seguretat per sobreviure. Una història dura, en aquestes èpoques nadalenques en què abunda el sucre. Una lliçó de com n'és de fràgil la nostra vida i que l'únic segur, malauradament, és la hipoteca. I molta emoció en veure Davis, quasi 30 anys després, plorant al vestidor de Ferrol minuts abans de sortir a la pista perquè li fessin un homenatge. Un home gran, commogut, perquè en aquell moment s'adona que ha estat important per a moltíssima gent. Però el millor de tot, les salutacions dels ciutadans de Ferrol en reconèixer-lo pel carrer. Abraçades sinceres. Bones paraules. El documental transmet de manera transparent l'agraïment d'un poble envers Nate Davis, que durant un temps els va permetre evadir-se de la crua realitat mitjançant l'esport. Calen més històries com aquesta a la televisió.
