Juan Cotino, president de les Corts Valencianes, s'ha vist obligat a sortir a la palestra i donar la cara davant els ciutadans. Ja no podia continuar amagant-se davant un dels episodis més vergonyants que s'han vist a la televisió espanyola: la seva fugida davant les preguntes incòmodes de Jordi Évole. Digne d'una pel·lícula de Berlanga. Tot un escarni a la democràcia que va provocar la indignació de molts ciutadans de bona fe. De fet, la indignació ha sigut tal que divendres passat milers de persones feien costat a les víctimes de l'accident del metro de València, que han estat anys manifestant-se en solitari. Insòlit. Una manifestació mai vista que va omplir informatius i portades de diari. Paradoxalment, el silenci de Cotino ha provocat el crit de la protesta. L'accident del 2006, que va provocar 43 morts, altre cop tornava a ser notícia després dels esforços titànics del Govern de la Generalitat per tapar-ho. No se n'han sortit. Jordi Évole no els ha permès tal ignomínia. El reportatge Salvados era demolidor i deixava en evidència els dirigents populars valencians. Juan Cotino diu ara que el seu silenci era per no participar en "juicios paralelos ". Home, tampoc és això. És evident que la seva espantada no va contribuir gens a aclarir la situació i va semblar que la seva actitud només servia per donar la raó als qui creuen que tot plegat va ser un nyap colossal que convé aclarir per respecte a les víctimes. Évole, amb el seu periodisme valent, ha aconseguit posar contra les cordes el poder. Chapeau . Només així té sentit el periodisme. El bon periodisme. Només així aquest ofici té futur i pot ser útil a la democràcia. Explicant, però també fent-se i fent preguntes incòmodes, donant veu a tothom i que sigui l'espectador qui acabi jutjant. Aquesta vegada, però, el veredicte era molt i molt clar. Milers de persones ho van veure així. La condemna de Salvados és implacable. Gràcies.
