CRÍTICA TV
Efímers 03/03/2014

Viatge al passat

i
Guillem Sans
2 min

Els dissabtes a la tarda, un pot viatjar al passat sense moure’s del sofà del menjador de casa. Una experiència al·lucinant que faria les delícies d’Iker Jiménez. En tens prou d’anar fent zàping entre La 1 i Telecinco. O el que és el mateix, entre Cine de barrio i Qué tiempo tan feliz. Plegats podrien ser ben bé un capítol de la quarta temporada de The walking dead. Els dos espais giren al voltant de la nostàlgia més castissa, acostumen a tenir un fort component musical i tenen també una altra cosa en comú: són programes presentats per gent gran. Una cosa estranyíssima en el mitjà, on sembla que els conductors de més de 55 anys són abduïts per una nau alienígena. Us hi heu fixat? Potser és la manera de connectar millor amb un target molt determinat per l’avançada edat. I Concha Velasco i María Teresa Campos són dues de les presentadores de més edat que es poden trobar a la televisió. Les dues, amb estils ben diferents, condueixen de manera impecable els seus espais i es guanyen la complicitat d’un públic àvid de nostàlgia. Jo aquests viatges els acostumo a fer acompanyat del meu sogre, que és qui porta el comandament a distància a casa seva, i que és un gran aficionat al gènere i una enciclopèdia sobre el cinema espanyol. A més a més, a veure qui és el valent que li agafa el comandament. Així, aquest dissabte, a Cine de barrio, la Velasco parlava amb dues llegendes musicals: Micky i Jeanette. Intentaven donar una mica de context a la pel·lícula que veuríem després. La Jeanette va tornar a cantar un tros de Soy rebelde amb aquella veu desganada que la va fer popular. No podia fallar. Després ja vam podem gaudir de l’esperadíssima pel·lícula ¡No firmes más letras, cielo!, amb el grandíssim Alfredo Landa. Mentrestant, a Telecinco, la Campos entrevistava el cantautor Alberto Cortez i senyora. Al plató. La Campos, envoltada dels seus col·laboradors, va fer un autèntic massatge a l’intèrpret argentí. És el que tocava. I en Cortez va cantar més d’un tema en rigorós directe, cosa que és d’agrair. I, de tant en tant, apareixien quatre triunfitos reciclats per interpretar clàssics espanyols a la seva manera. La nota musical i, sobretot, jove del programa. El moment àlgid, però, va ser quan Alberto Cortez li va dedicar a Paco de Lucía el seu clàssic Cuando un amigo se va. Cortez cantava emocionat i li queia la llàgrima pel geni desaparegut. I el meu sogre em preguntava si a mi tot plegat no m’emocionava. “No, Antonio, no”, li contesto. Jo m’emociono al Camp Nou o a final de mes. Em costa molt que la naftalina em commogui. I jo que li pregunto per què li agraden aquests programes. I me’n dóna la clau de manera fulminant en forma de titular. “Perquè a través de la música i el cinema torno als anys de la meva joventut”. I acabem de veure junts ¡No firmes más letras, cielo!

stats