12/05/2014

Europa és barbuda

2 min

Programar el Festival d’Eurovisió en plena campanya de les eleccions europees és un risc: dóna arguments als euroescèptics i fa augmentar l’abstenció de cara als comicis del 25 de maig. Eurovisió s’ha consolidat com el fenomen friquide la temporada, i així ho entenen els espectadors. Ja no hi ha gat amagat. És absurd buscar arguments musicals en aquest certamen quan un senyor amb barba vestit de dona arrasa en les votacions. Conchita Wurst, la diva austríaca amb barba, ha aconseguit posar d’acord dos dels col·lectius més importants que són el motor d’aquest festival: moderns i gais. Els moderns se’ls guanya per la barba i la posa definitivament de moda. On hi ha pèl hi ha alegria. I, des de dissabte, també música. I als gais els convenç amb el seu posat, els seus plors emocionats i els seus gestos de diva. Ha nascut una estrella Gillette. Si gairebé tots els concursants canten en anglès i aposten per cançons fàcils que convencin ràpidament el públic, el fet diferencial només pot venir per arriscar en la posada en escena. I puc donar fe que la imatge de Wurst, una barreja entre José Manuel Parada i Mario Vaquerizo, és d’aquelles que recordarem tota la vida. A més a més, el realitzador hi va ajudar molt amb els seus plans acostant la càmera a la boca imperial de la senyora Wurst. Al top friqui hi podríem afegir unes pastores poloneses sortides del YouPorn, un trio francès que va confondre el multiculturalisme amb l’horterisme, unes bessones russes fans d’ El resplandor, uns islandesos vestits de Parchís i una italiana disfressada de Cèsar que ens va fer comprendre per què va caure l’Imperi Romà. Pel que fa a la representant espanyola, Ruth Lorenzo, va aconseguir un meritori desè lloc malgrat no encertar-la gaire amb el vestit i fer acte de presència a l’escenari amb aspecte d’acabar de sortir de la dutxa. No es van complir els vaticinis de José María Íñigo: “Té totes les possibilitats de guanyar, aquest any ha de ser el nostre”i “No es pot cantar millor, que bé que ho ha fet, per Déu, a veure si per fi hi ha justícia i ens emportem el premi”. Ja es veu que no és Sandro Rey. Íñigo, vaticinis fallits a banda, pretén donar rigor a la transmissió d’un esdeveniment que, com explicava abans, ningú es pren seriosament. Queda ridícul i caduc. La transmissió guanyaria moltíssim si la fes algú amb un to humorístic, desenfadat, i se sobreimpressionessin en pantalla els millors tuits sobre la gala. Dissabte, més que mai, Twitter era una festival. Tindria més sentit tot plegat i no es faria tan avorrit. Penseu que la frase més arriscada de José María Íñigo va ser: “El primer guanya i els altres no”. I, per acabar, RTVE va posar la cirereta al pastís en el torn de les votacions. La representant espanyola va fer una intervenció en anglès, la pitjor de totes, que hauria signat Ana Botella. Potser les llàgrimes de Conchita Wurst eren per això. “Congratuleisons ”.

stats