Cal fer net

No és normal que un documental que s’emet al canal 33 tingui l’extraordinària audiència que va tenir. És un exemple més de l’anomenat efecte Barbra Streisand. Quan vols tapar una cosa es pot multiplicar de manera exponencial, es pot produir l’efecte contrari del que volies aconseguir. No és normal que un documental sigui tan prescrit a través de les xarxes socials abans que s’emeti. No és normal que un documental generi un debat tan intens abans, durant i després en nombrosos grups de WhatsApp. No és normal que un jutjat censuri una part del programa. No és normal que un documental sigui el principal tema de conversa a la festa infantil de la teva filla l’endemà que s’hagi emès. I és que el que vam poder veure a Ciutat morta, definitivament, no és gens normal. D’entrada, cal dir que el documental és massa llarg, en algun trams massa lent, amb alguns testimonis que aporten poc, amb transicions excessives i parcial perquè només exposa la versió d’una de les parts, perquè les altres van renunciar a ser-hi de manera realment sospitosa. A més a més, deixa respostes obertes que seria bo que algú aclarís. Ara bé, la història que s’hi explica és commovedora, brutal i vergonyosa. El suïcidi de Patricia Heras és el pitjor final d’un muntatge policial, judicial i polític que encara no ha tingut conseqüències. Seria bo que en tingués. Per salut democràtica. Per decència. Per dignitat. Tens la sensació que dissabte a la nit molta gent va perdre la virginitat. Que molts espectadors es van indignar, emocionar i plorar de ràbia a parts iguals veient els excessos del sistema. Veient l’altra cara de la marca Barcelona. Comprovant que una sèrie de fatals casualitats i el fet de tenir un determinat aspecte et poden comportar problemes fatals. Descobrint que hi ha delinqüents racistes i torturadors en els cossos policials, jutges perillosos per a la salut pública i polítics tòxics. Hi ha tres imatges potents de Ciutat morta que et queden a la retina. La primera, la finestra per on es va tirar la Patri. Més de cinc segons de pla fix que es fan eterns i colpeixen el cor. La segona, Núria de Gispert rient quan li entreguen un informe sobre les tortures. I l’última, l’exalcalde Joan Clos canviant la seva primera versió dels fets davant de Mònica Terribas. Frases que no oblidarem: “El nostre error va ser creure en la justícia”, dita per la mare d’un dels acusats. “Són uns hooligans, són un perill públic”, dita per David Fernàndez sobre alguns membres de la Guàrdia Urbana. “El sol es pot tapar amb les mans, però segueix allà”, dita per l’advocat d’un dels acusats d’homicidi. I acabes el documental i penses en els quatre fills del guàrdia urbà que va quedar en estat vegetatiu. I penses que qui va tirar el test segueix lliure. I penses que la magistrada del cas segueix exercint. I penses que ja no estàs segur a casa teva.