Avui ho deixo

Aquest és el meu primer dilluns sense fumar. Estic mirant de complir la paraula que vaig donar en rigorós directe a La tribu de la Tatiana Sisquella després d'una tertúlia dedicada al tabaquisme. El director d'aquest diari, en Carles Capdevila, també present en la tertúlia, no va parar de pressionar fins que va aconseguir arrencar-me la ferma promesa de deixar el terrible hàbit. S'ha de reconèixer que l'admirat director té sentit de l'espectacle. Sigui com sigui, em veig obligat a no faltar a la meva paraula. El compromís públic pesa com una llosa. Ara entenc els polítics. La condemna de la paraula donada. No puc fallar a l'audiència. Quina pressió! La cosa seria més fàcil si algú enviés una càmera a casa meva, a la feina, pel carrer, on sigui. Però que vingui algú! És absolutament necessari que algú em faci un seguiment les 24 hores. El món vol saber com em va. És un clamor. Necessito sentir-me part d'un gran reality sobre aquesta aventura que tot just començo avui. Prometo plorar en els moments de desesperació, no amagar cap matís del meu patiment, cridar quan convingui i si ho exigeix el guió, confessar a càmera les misèries d'aquest viacrucis per abandonar aquesta droga que m'ha acompanyat els darrers dinou anys. És més, estic disposat a fer edredoning o deixar entrar les càmeres fins al bany si és necessari. No em deixeu sol. Tot sigui per donar exemple i ser un model a seguir. No vull protagonisme, no. No vull banalitzar una cosa tan seriosa com és deixar de fumar. Ni tan sols frivolitzar ni fer-ne espectacle. Només faltaria. Aquest no és pas el meu estil. Estic passant ànsia perquè la Mercedes Milá encara no m'ha trucat per entrevistar-me. I en Jorge Javier tampoc encara no ha donat senyals de vida. I l'Ana Rosa encara no m'ha convidat a trepitjar el seu plató. ¿M'estan donant l'esquena? ¿Són tan estúpids per deixar escapar una història tan increïble com aquesta? Estan badant.