08/06/2019

Els moviments de dipòsits bancaris durant els fets d’octubre del 2017

4 min
Els moviments de dipòsits bancaris durant els fets d’octubre del 2017

Professor de la UPFL’economia queda lluny de ser una ciència exacta. Es mou per expectatives i, tot i que es poden cercar fonaments per a diferents conjuntures, res no és projectable linealment, fins i tot des de comportaments que d’entrada poden semblar molt similars. Per això em consolo pels dèficits de coneixement que en general tinc de la història, enfront dels que diuen que sempre es repeteix.

Els fets analitzats passen per la descripció de l’estampida forçada pel crit de qui, malèvolament o insensatament, agita el paisatge i fa que des del dia a dia dels individus, la manada, tota ella, trenqui a córrer. I apareix l’economia com a porta d’emergència del teatre de les relacions comercials per part de l’economista poc intel·ligent, que s’ho mira des del pati de butaques, sense adonar-se de l’estretor de la porta de sortida.

La invitació que vaig rebre dels responsables de la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya de comentar els moviments de dipòsits bancaris arran de l’intent de declaració d’independència del Parlament tenia tots els ingredients de la polèmica. És una d’aquelles coses que enganxen l’economista que és a la línia de foc. I tot i que soc refractari a tanta exposició, on hi ha poc a guanyar i molt a perdre (tanta és la potència dels interessos contraris, dels franctiradors mediàtics, d’altres analistes que tiren la pedra i amaguen la mà, d’aquells per a qui mai és prou acurada l’anàlisi i així es mantenen silents o exigint als altres el rigor que ells mateixos no practiquen), fa temps que crec que el silenci és covardia i que en una societat democràtica no ens ho hem de permetre. Començant per un mateix. De manera que amb l’armilla antibales que dona la funció pública universitària i uns pocs instruments que crec sòlids, vaig decidir acceptar l’encàrrec i creuar la trinxera.

Certament, amb els fets d’octubre, i ja abans amb algunes al·lusions al corralito que el governador del Banc d’Espanya d’aquell moment havia insinuat, l’esmentada estampida es va produir al crit (decret) del ministre Guindos en resposta a la declaració unilateral d’independència.

El càlcul dels 30.000 M€

Aquesta és la meva anàlisi del que va passar. Per confrontar els fets, primer vaig identificar (amb les dades disponibles a la web del Banc d’Espanya) quina era la tendència en el temps en l’evolució dels dipòsits bancaris a Catalunya (vegeu el gràfic). I sobre la hipòtesi de tota la resta de coses iguals, quines desviacions sobre la tendència van causar els fets analitzats. De l’exercici resultant objectivat així en diem dif in dif, o efecte avaluable segons dobles diferències. Identifiquem l’impacte diferencial en el cas afectat (Catalunya) respecte a d’altres situacions similars (contrafactuals) no afectades.

En concret, des de les xifres anteriors i amb la màxima objectivitat possible, es tracta d’estimar un model en què s’analitzi el comportament dels dipòsits a Catalunya, tenint en compte les característiques financeres normals del nostre país respecte a la resta d’autonomies i l’evolució esperable del seu comportament normal en el temps. Tot plegat, per comparar l’evolució esperable i la que realment hi va haver.

Sobre aquelles dades purament observacionals, fàctiques, hi comparem la projecció normal de la tendència abans referida. I això permet calcular el que hauria passat sense la mesura respecte a la realitat observada amb la mesura, en aquest cas de penalització, facilitadora de la fugida de dipòsits. La diferència són 30.000 milions d’euros.

En són explicacions possibles la retirada de dipòsits d’empreses i administracions públiques. Aquesta part mostra la desestabilització de l’economia catalana, que podia ser generadora des del primer moment d’un efecte estampida, perquè els dos bancs catalans al cap de poc traslladaven la seu. Amb la declaració unilateral i sobretot amb el decret Guindos -que posava un pont de plata saltant-se la legislació mercantil per afavorir la marxa de seus empresarials, i assenyalava implícitament com a contraris els que no hi transitaven, en una mena de tot s’hi val per derrotar el moviment independentista- es va posar en risc el conjunt del sistema bancari espanyol.

Pel que fa als dipositants catalans, no s’entén que alguns fessin comptes mirall quan els bancs ja havien traslladat la seu fora de Catalunya i, per tant, estàvem emparats pel Fons de Garantia de Dipòsits.

Les raons de la fuga

Els canvis de seu de les entitats bancàries poden ser comprensibles per evitar el risc sistèmic d’una ciutadania poc informada financerament. Pel que fa als dipositants de la resta d’Espanya, no s’entén la sortida sinó per l’efecte boicot a entitats catalanes en territori espanyol, però que exigien potser també l’acció deslocalitzadora observada. La posició simètrica de dipositants catalans en entitats bancàries espanyoles en cap cas es va produir de manera compensatòria. Tot plegat va tenir una forta incidència en el risc bancari. Una part petita del 16% de la baixada de dipòsits podria respondre al canvi de seu de moltes empreses.

També es podria potencialment vincular a un biaix en el pas de dipòsits cap a fons d’inversió (en cas que Catalunya ho hagués fet amb més proporció que la resta), però les dades publicades no permeten més anàlisis en detall.

En resum, el contrafactual estimat mostra que la mesura (el decret Guindos) va causar la pràctica totalitat de la pèrdua de dipòsits.

I si entre el setembre del 2017 i el setembre del 2018 Madrid i el País Basc van ser les úniques comunitats que van augmentar quota de dipòsits, en l’últim trimestre de l’any passat, amb la situació més normalitzada, Catalunya ja recuperava pes relatiu en dipòsits (del 13,33% del total al 13,36%), mentre que Madrid en perdia (del 28,48% al 28,31%). El comportament del crèdit també va ser millor a Catalunya que a la resta de l’Estat. Però, en termes absoluts, Catalunya ha perdut respecte al punt més àlgid 40.000 milions, o 23.000 des de l’1-O, dels quals fins ara n’ha recuperat 8.000.

El 28 de maig el Col·legi d’Economistes va publicar un informe en què criticava l’actuació de l’Estat respecte a Catalunya en l’àmbit econòmic arran de l’1-O. Guillem López Casasnovas, un dels autors del document, explica la metodologia feta servir i les conclusions que en va treure

stats