19/03/2016

Reclam de coherència

3 min
Reclam de coherència

Em resulta curiosa la capacitat que tenen determinats intel·lectuals i comentaristes de la política per argumentar falsejant la realitat o, senzillament, ignorant-la, apartant la mirada del que fa més mal als ulls. Em temo que en això hi tenen força a veure les dependències econòmiques que els nodreixen. I és que, per exemple, al nostre país no és gens estrany opinar sobre temes que afecten entitats amb les quals tenen nexes de dependència -amb incompatibilitats, encara que sigui estèticament, no prou respectades- o signar com a acadèmic articles sobre l’economia política des de llocs orgànics de partit. ¿Quan reconeixeran els signants, d’una vegada per totes, els conflictes d’interessos o signaran amb la informació rellevant que clarifiqui possibles vincles de dependència? No fer-ho obliga el lector, si coneix procedències i sap qui els remunera, a descomptar en segones lectures allò que escolta o llegeix. En un moment confús com l’actual i amb errors clars de previsió de tots plegats, cal exigir coherència personal i consistència en els arguments, de manera que cadascú assumeixi les responsabilitats en els seus efectes almenys sobre el suposat prestigi i reputació pròpia.

Aquesta coherència, desafortunadament, no sempre es dóna. En pocs dies he escoltat qui planteja, per exemple, el problema econòmic del deute públic oblidant qui l’ha creat; qui abominava de la falta d’ortodòxia de les polítiques quan entraven en el terreny del que és desconegut i avui les està aplaudint per salvar el curt termini de les entitats d’allà on cobra; qui ha criticat la manca de múscul de despesa social per afrontar determinats problemes i no deixa de demanar rebaixes impositives. També ho veiem a escala territorial amb qui força la fallida d’una institució i, a la vegada, clama contra ella. El ministeri d’Hisenda i la Generalitat en són exemple aquests dies.

La memòria és escassa quan el comentarista s’hi juga el pa. Així, pocs recorden el que ha representat la immigració en el passat: salvar momentàniament el compte de resultats de sectors que, altrament, s’haurien vist en la necessitat de reconvertir-se per manca de rendibilitat si no hagués estat per aquells sous tan baixos i sovint submergits de què van fruir. Esmentem també aquells que accepten la crida de la nova emigració i que no col·laboren després en el finançament dels costos d’una política social, que necessàriament ha de fer d’aixopluc per evitar el deteriorament del capital social que alhora reivindiquen. Apropiar-se del guany i expulsar cap a la societat els costos ja sabem com funciona. Però fer-ne befa per manca d’acció pública, donats els costos, i no col·laborar en el seu finançament o criticar el dèficit públic que generen ja és un poc massa. Fa feredat veure com s’han erosionat les retribucions del treball amb una remuntada d’excedents i alhora constatar que no s’inverteixen prou en activitats alternatives. El país, certament, necessita que els treballadors comprenguin que sense una bona productivitat és difícil donar bons salaris en un món global. Però alguns directius han d’entendre que no poden guanyar ni 20 ni 10 ni 5 vegades més que la resta dels mortals, més encara vist el que realment arrisquen en les seves actuacions.

Ha estat en aquest sentit un gust llegir el llibre del catedràtic d’Oxford i articulista del Financial Times John Kay, titulat Other people’s money (Profile Books 2015). Focalitza l’actuació dels banquers, que “amb els diners dels altres” s’han convertit en masters de l’Univers. Aire fresc i les coses pel seu nom. Diu ell, i no porta cua, que els bancs fa temps que s’han passat de rosca; que s’aprofiten de l’especial protecció pel risc sistèmic que poden provocar carregant a usuaris i contribuents bona part de les seves vel·leïtats. Kay argumenta que les retribucions dels banquers són impresentables i que treuen massa sovint els peus del llençol intentant guanyar diners com a banca d’inversions en lloc de fer de minoristes, que és el que realment han estat cridats a fer. I ho fan, sembla, per tal de satisfer els àvids accionistes, que es volen fer rics amb les salvaguardes de risc que els dóna la protecció de l’activitat minorista aplicades sobre les inversions forassenyades. Aquest és, a més, el principal reclam per atreure capital cap a un negoci tradicional avui més que mai de rendibilitat limitada, de manera que els banquers s’hi juguen la supervivència (els seus elevats sous). Hi ha d’haver banca d’inversions, certament, diu Kay, però separada de la comercial més estricta al servei de l’economia (amb crèdit per a nous projectes) i de la gent (per finançar una casa, un bé durador o una necessitat extraordinària sobrevinguda). Aquesta darrera és la funció de moltes de les nostres entitats i el que justifica la seva especial tutela i supervisió. Llegint el professor Kay un recupera el sentit del valor de la independència de l’intel·lectual, coherent, sense filtres, encara que algú pugui pensar que està equivocat.

stats