02/03/2016

Podem, o com salvar alguns mots del naufragi

3 min

Setembre és un bon mes per deixar anar la mirada pels aparadors i les taules de les llibreries. Passat l’estiu amb lectures llargament ajornades, o víctimes com som tan sovint d’entusiastes consells que estimulen la nostàlgia i la peresa, el setembre arriba als aparadors vestit de rentrée epifànica. No hi solen trobar lloc els autors mal anomenats mediàtics —res no relega a una categoria inferior una obra pel fet de ser escrita per una persona molt coneguda—, almenys d’aquells que poden afegir escassos mèrits al mèrit dubtós de ser populars pel fet de gronxar-se als mitjans de comunicació. Setembre us agafa amb les veles del desig obertes als vents de la lectura, feliços tots d’iniciar una altra navegació. (Si el setembre us agafa a París, podeu arribar a copsar una certa flaire de felicitat.)

Ara no podria dir si era novetat, però aquell setembre a París vaig veure al mostrador d’una llibreria un llibre titulat La responsabilité de l’artiste, signat per Jean Clair. Per a la gent que ara girem entorn de la setantena o més, hi ha paraules que desperten velles sensacions estimulants. Responsabilitat, compromís... Porten al diccionari uns conceptes que eren molt vius en la nostra joventut i que perduraren encara fins molt més tard, però que, lentament, quasi sense adonar-nos-en, s’apagaren, com hi ha estrelles que deixem de veure per mor de la contaminació lumínica. En aquells anys, la responsabilitat i/o el compromís de l’intel·lectual o de l’artista eren qüestions que proporcionaven molt de combustible al debat polític i cultural. De manera que quan vaig percebre el batec d’aquell títol, em vaig sentir transportat a un temps en què hom encara se sentia convidat a pensar el futur en companyia de mestres i de col·legues, un futur que vessaria llibertat i progrés damunt de tota la societat. Etc.

El llibre de Jean Clair, per cert, és per recomanar als amics fidels, però també als que s’han obert dreceres polítiques a la recerca d’un bon jaç i conserven, així i tot, la misteriosa substància de què és feta la consciència de les persones. I parla de coses de les quals ja feia temps que havíem deixat de parlar. I era reconfortant la seva lectura perquè s’hi redescobria el valor d’uns mots que la política havia volgut tancar al museu de la memòria, com un anacronisme una mica pintoresc.

Entre nosaltres, aquells mots que nodrien el debat de l’esquerra s’havien diluït amb el temps —s’estavellà la barca de l’amor contra la vida quotidiana, diríem—. És alguna cosa més que coincidència: els caires utòpics de les paraules foren allisats, minuciosament llimats per la desimboltura socialdemòcrata que a la fi encaixa en la figura de Felipe González i l’arravatament socialista de sopar amb banquers. Aquella democràcia nascuda de pactes transitoris, però que finalment resultarien un escenari inamovible, tirà pel dret enduent-se expressament el llenguatge de l’esquerra —la socialdemocràcia no era considerada esquerra ni pels mateixos socialdemòcrates quan parlaven en confiança—. Amb el seu llenguatge, l’esquerra també llanguia i es convertia en un d’aquests animals de la segona cadena que, en plena sequera, cerquen un bassal que els garanteixi una minsa supervivència. No ignoren que els serà dificultada al màxim pels guardians d’un sistema molt curós, molt sever amb el permís de circulació dels conceptes polítics.

Alguns d’aquests mots varen treure el cap amb l’esclat de la crisi, però com que la crisi és una guerra que guanyaren els que l’havien provocada, a poc a poc la resignació va restaurar la semàntica oficial. De la crisi no n’havíem après res que ens servís per restituir-nos els drets. Els mots tornaren al seu lloc, com les aigües tornen als seus corrents després dels desbordaments. Els nois de les places no semblaven gaire capacitats per obrir Espanya en canal amb el bisturí dels mots d’antany. Després es detectaren alguns moviments no gaire esperançadors -siguem sincers-, però que a poc a poc prenien la forma d’organització política dotada d’alguns traços d’ideologia.

La resta de la història ja la coneixeu. Siguem o no simpatitzants o votants de Podem, els hem de reconèixer que aquests dies han restituït una part del llenguatge que la realpolitik espanyola havia enterrat. Ho han fet amb una vehemència que continuarà nodrint la fama de populistes amb què la resta, amb excepcions, els volen empalar. En tot cas, semblen els únics que se serveixen del llenguatge que tradicionalment s’emprava per qüestionar el sistema. I això, almenys, trenca la monotonia tòxica a què ens condemnava el Congrés.

stats