Un frigorífic de segona mà per a l’heroi nazi

Otto Skorzeny era un atzarós personatge molt valorat per Hitler que després de la Segona Guerra Mundial va treballar pel govern egipci i pel Mossad

L’escriptor Miquel Àngel Llauger, col·laborador de l’ARA Balears, parlava fa uns dies d’Otto Skorzeny, que havia trobat de secundari a la novel·la Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades. La història d’aquest criminal de guerra és tan turbulenta (i truculenta) que hom no acabaria mai de tornar-hi. És difícil resumir-la, i per aquesta i altres raons servidor remetria el lector a En.wikipedia.org, on podrà resseguir les peripècies d’un atzarós personatge especialment valorat per Hitler -que li encarregava missions tan complicades com el rescat de Mussolini als Apenins- i que, després de la Segona Guerra Mundial, va treballar per al govern egipci, als serveis secrets del qual hi situà alguns exmilitants de les SS (que després féu matar, quan treballà per al Mossad). Aquests malabarismes sinistres els va fer, en bona part, a les ordres de Reinhard Gehlen, organitzador de l’espionatge nazi, que fou més tard una figura decisiva als serveis d’intel·ligència dels EUA durant la Guerra Freda i que acabà com a creador de l’agència de contraespionatge de l’antiga Alemanya Federal.

Skorzeny tenia negocis, que dirigia sota la daurada protecció del règim de Franco. I no és estrany que no triomfés com a empresari, perquè dedicava moltes energies a la conspiració i a l’organització de sabotatges. Participà en la creació d’ODESSA, per exemple, i en fou un dels membres més actius. Organitzà grups mercenaris com el Paladín (a l’Albufereta, Alacant) i més directament d’agitació política, com CEDADE (a Barcelona), que la gent de la meva edat encara recorda amb un calfred. Malgrat una vida tan plena de contradiccions flagrants, no abdicà mai d’una ideologia que esperava veure emergir amb força probablement a Sud-amèrica. Miquel Àngel Llauger deia, en referència al protagonista d’aquesta vida tan accidentada: “Una figura que estam temptats de titllar de «fascinant»: qui l’hi vulgui dir, que no oblidi que va ser un criminal de guerra”.

Recorda Llauger, dels estiueigs adolescents al que aleshores era indret de quietud iodada, es Morer Vermell, a Alcúdia, que se sabia que en una casa no lluny de la seva hi havia viscut aquest criminal de guerra -i personatge fascinant-. Un home amb tanta llegenda al damunt, amb contactes amb el poder establert a Espanya, amb els governs d’alguns països com l’Argentina -assessor de Perón i guardaespatlles d’Evita-, el Paraguai, Xile..., podem imaginar-lo a l’aixopluc d’una residència fortificada, envoltat de guàrdia pretoriana i emanant al seu pas el glamur sinistre dels criminals de guerra que ara en diríem mediàtics.

Ara voldria esbossar un record que vaig heretar del periodista Pau Llull, que dedicà la primera etapa de la seva vida a Última Hora i la segona a Baleares. Ell no sabia precisar en quin moment del decenni dels 60 del segle passat -anys de reporterisme i de cendrers a caramull a les redaccions- algú li havia parlat d’aquest personatge, que a penes havia sentit anomenar. Si hi va veure un reportatge va ser perquè alhora li contaren l’episodi del rescat de Mussolini.

De manera que enganxà el seu Seat 600 i s’adreçà a la part d’Alcúdia que s’aboca a la badia de Pollença -es Barcarès, es Mal Pas...-, a la recerca d’aquell personatge. Vivia en una caseta humil, devora la mar, i, allà mateix, el periodista l’entrevistà, després de vèncer unes certes reticències. No he pogut localitzar aquesta entrevista, però el mateix Pau Llull em confessava que n’hauria “tret més partit” si aleshores hagués sabut el que sabria més endavant. Fos com fos, Llull, passats els anys, encara no se’n podia avenir, de l’austeritat de la vida d’aquell home que havia estat -i que era, cosa que el periodista ignorava- un heroi del règim nazi, condecorat amb les més altes distincions d’aquell règim.

Però el que més sorprengué Pau Llull fou la fi d’aquella trobada: Otto Skorzeny li preguntà on anava a continuació, i ell li contestà que tornava directament a Palma. Aleshores li demanà si podia fer el viatge amb ell, cosa que excità l’instint periodístic d’en Pau: qui sap si, durant el camí, la conversa els menaria per històries dignes de ser recollides en el reportatge. Pau Llull reconeixia que no va estar atent a la notícia: ara veia que la notícia era que aquell personatge li demanés de baixar amb ell a Palma perquè així, li va dir, s’estalviava el bitllet de l’autocar de línia. I més encara: l’objectiu d’aquest viatge era revisar l’estat d’un frigorífic de segona mà que havia vist anunciat precisament al diari Baleares.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF