El Sr. Cinto i el paper del (bon) govern

Aquesta columna no va de la nostra opinió sobre disputes privades. Va del paper dels governs

Manifestació de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. / DAVID BORRAT
GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Les darreres setmanes els mitjans ens han commogut amb la història del Sr. Cinto, un ancià de 92 anys amb un grau elevat de discapacitat contra el qual al gener un jutge va decretar un desnonament per... Bé, després tornem al perquè. El desnonament va ser primer posposat a l'11 de febrer. I el dia abans, tanmateix, el jutge que l'havia decretat en va decretar la suspensió, atesa la pressió social, la intervenció d’una oficina de l’ONU i la pressió exercida pel govern de la Generalitat (és obvi que el govern alguna cosa havia de fer, no? NO?!). Alleujat l’estat d’ànim social, l’assumpte s’ha esvaït dels mitjans, com és natural.

El cas de desnonament d'un home de 92 anys del Clot que ha arribat a l'ONU

És impossible no sentir empatia amb el Sr. Cinto, exemple de debilitat necessitada de protecció. Com qualsevol desnonament, ens recorda les dificultats habitacionals que afronta tanta gent, sobretot al centre de l'àrea metropolitana de Barcelona. I, enfront, la propietat, que aprofita aquests impagaments per desnonar la persona amb dificultats, sense importar-li el seu estat físic, ni el fet que porti més de 80 anys vivint en el mateix pis.

És lògic que la història hagi tingut molta dimensió mediàtica... i per això no s’ha acabat aquí. També hem pogut saber, ja en la recta final del cas, que la propietat (tot i no saber-ne el nom, a diferencia del Sr. Cinto) no és un fons voltor; aquests abans anomenats inversors internacionals que van acudir amb diners quan aquí ningú volia ni podia comprar habitatges per la por i el deute subsegüent a l’explosió de la bombolla immobiliària del 2008. De fet, la propietària és una senyora física que viu de lloguer, ja que el pis llogat al Sr. Cinto –afirma ella– és la seua única propietat.

Quan la llei no estableix expressament diferències, les institucions han de tractar a tothom per igual, més enllà de preferències personals o relacions

També ens hem assabentat que el problema del Sr. Cinto no era que no pagués el lloguer, sinó que s’havia retardat en el pagament unes quantes vegades seguides, tot i que l’import és de 265 euros. ¿Estranyats que a Barcelona, al Clot, continuïn existint aquests lloguers? En queden encara de la llei d’arrendaments urbans de 1964, en ple franquisme, que va congelar preus (i així va destrossar en poc més d’una dècada el parc de lloguer de la ciutat, abans majoritari). Són lloguers que a partir de 1985 s’han pogut actualitzar per IPC. És natural que el Sr. Cinto i la seua família vulguin mantenir tant temps com puguin aquest lloguer, tot i la seua edat i discapacitat, i que no tinguin cap problema per pagar ni aquesta quantitat ni quantitats superiors: la mateixa família confirmà davant càmeres de TV3 l’ingrés recent de 400.000 euros (quatre-cents mil) per una venda de diversos pisos i immobles. És un dret que dona la llei. Encara que l’inquilí tingui més capacitat de pagament que la propietària, segons sembla en aquest cas. Qui no ho faria!

De tot plegat es pot concloure que el retard per pagar els 265 euros de lloguer no és causat per manca de recursos, sinó per anys –potser molts anys– de relació tempestuosa entre dues persones, o dues famílies: la inquilina i la propietària. Per problemes que podríem anomenar d’escala, vaja. I cadascú, vostè i jo també, tindrà la seua opinió sobre els papers en aquesta auca. Però aquesta columna no va de la nostra opinió sobre disputes privades, recorden? Va del paper dels governs.

La bona política pública requereix, abans de prendre mesures, una definició clara i precisa del problema. Un cop definit el problema, i acreditada l’existència a partir de l’evidència disponible, cal determinar si el problema és de naturalesa col·lectiva o individual que requereix acció del govern; o és un problema de tipus individual que no requereix acció del govern.

Doncs bé, hem arribat a un punt que la intervenció diguem-ne preventiva del govern (seguint estats d’indignació popular) s’ha produït sense tenir en compte la definició del problema (problemes d’escala), perquè no ha buscat proves i informació del cas. Així doncs, el govern ha acabat intervenint en una situació de conflicte d’escala de veïns, i participant a favor d’una de les parts.

Això va en contra del principi d’imparcialitat, d’observança obligada per als governs: quan la llei no estableix expressament diferències, les institucions han de tractar a tothom per igual, més enllà de preferències personals o relacions. I aquí, a qui pertoca apreciar l’efecte d’estats d’ànim socials en conflictes d’arrel material entre persones és als jutges (en aquest cas, tant de bo hagués estat un jutge de pau, que és on hauria d’haver estat tractada aquesta baralla de veïns).

És natural que de vegades, o sovint, es generin estats d’indignació emocional entre la gent. Per exemple, imaginin que li diuen que algú de 92 anys i discapacitat està a punt de ser desnonat del pis de lloguer. Aquesta, però, no pot ser la manera d’actuar d’un govern. Al govern li toca delimitar el problema, buscar proves; i quan el problema requereix intervenció pública, analitzar diferents alternatives per abordar-lo. Altrament, el govern s’acaba posant enmig de disputes purament privades, i ajudant una part trenca amb el requisit d’imparcialitat. I aquest, per molt popular que pugui ser en alguns casos, no és el paper del (bon) govern.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF