Intens cicle electoral

Som en vigílies del començament de la campanya electoral de les eleccions a les Corts Generals del 28 d’abril (i les autonòmiques al País Valencià), les primeres d’un cicle electoral intens que tindrà la fita següent el 26 de maig, amb les eleccions simultànies als ajuntaments i al Parlament Europeu. En el cas de la majoria de comunitats autònomes, el 26 de maig hi haurà també eleccions autonòmiques. Tanmateix, en el cas de Catalunya la pròxima convocatòria al Parlament tocaria el desembre del 2021, però és molt probable, i és una percepció molt estesa, que puguem tenir eleccions al Parlament la tardor vinent.

Que l’horitzó temporal de l’actual govern de la Generalitat no era completar la legislatura ja va semblar prou clar atès el complex procés d’investidura del president Torra i la conformació del Govern. El prop d’un any que ha transcorregut des de la conformació del Govern no ha fet canviar aquesta percepció. En substància, concorren en el govern de la Generalitat dues formes diferents, si es vol, diguem-ne dues estratègies diferents, sobre com s’ha de desenvolupar en el futur immediat l’acció política i institucional de l’independentisme.

Pel que fa a JxC, aglutinat entorn del president Puigdemont, la tensió política derivada de la intervenció del govern central la tardor del 2017, seguida d’una intensa repressió institucional i judicial, és la mostra del contrast entre dues visions molt diferents de la democràcia, les institucions, i les relacions entre estat i ciutadans: la pròpia de l’estat espanyol i la que seria pròpia de l’estat al qual aspiren els independentistes. La unitat d’acció independentista seria l’instrument per prosseguir aquesta estratègia.

Tanmateix, l’estratègia d’ERC es basa en la idea d’expandir el suport a la independència mitjançant ‘polítiques públiques socials’ en els diferents nivells institucionals. Aquesta orientació emfatitza la configuració d’aliances institucionals determinades per l’eix dreta-esquerra, amb la visió que això permetria a ERC aconseguir l’hegemonia que se li va escapar inesperadament a les eleccions del 21-D.

Els resultats del cicle electoral que comença ara tindran un cert efecte predictor del suport de cada línia dins l’espai pro independència. I aquest efecte ‘predictor’ donarà pistes sobre la correlació de forces que pugui sorgir en les següents eleccions al Parlament, que poden desfer el virtual empat del 21-D.

Les eleccions a les Corts Generals no seran el millor predictor per al desempat a Catalunya. El pacte PP-Cs-Vox a Andalusia ha accentuat la por que es reprodueixi a escala espanyola, por que també afecta electors independentistes. Per a aquests, ERC podria ser vist com més predisposat a facilitar la permanència i governabilitat al PSOE, opció també consistent amb l’articulació de majores prioritzant l’eix dreta-esquerra. A més, l’oportuna aparició del Front Republicà com a opció electoral d’una part de la CUP i de l’autodeterminisme radical-demòcrata pot distorsionar la competència directa entre ERC i JxC... i també afavorirà el suport agregat a candidatures independentistes, ja que evitarà que molts votants decebuts amb els partits més grans facin cap al vot en blanc o l’abstenció.

Més bon indicador podria ser el resultat que tinguin les municipals del 26 de maig, ja que aquests comicis es traduiran en posicions de poder real a les institucions. En aquest sentit, que afecta específicament Barcelona –principal termòmetre–, ERC ha adquirit un plus en la competició en presentar un candidat que pot fer-se càrrec efectivament de l’alcaldia, si guanya. I això podria ser clau en unes eleccions en què es disputa la posició institucional que molts ciutadans viuen més directament i que és més propera als seus problemes quotidians. És, per tant, el pitjor espai com a reclam electoral per al legitimisme, que tan efectiu es va mostrar el 21-D.

I precisament el potencial del legitimisme com a reclam electoral serà més fort en el cas de les eleccions europees, també el 26-M, que en qualsevol altre. Són uns comicis que l’independentisme no viurà en funció d’espais significatius d’influència institucional. Seran més propicis, per tant, a un vot més ideològic i més valoratiu de la posició de cadascú pel que fa al procés d’independència. A més, és indubtable l’atractiu d’una competició electoral directa entre el president Puigdemont i l’exili, per un costat, i el vicepresident Junqueras i la presó, per l'altre. I sense una candidatura amb la CUP que ‘distorsioni’.

Per això, les europees seran probablement el millor predictor del desempat a les eleccions al Parlament, a la tardor o quan siguin. I no és estrany. De fet, si un mira bé el passat, les europees del 2014 van ser les que millor van predir (amb inversió de posicions, però) el resultat del 21-D. Això sí, ara amb permís de sentències, i els seus potencials efectes individuals i col·lectius, entre les eleccions del 26-M i les pròximes catalanes.