I ara què? Entre Plató i Aristòtil

Si no es va a eleccions aviat serà pel desig, legítim, dels aparells dels partits convencionals de mantenir les posicions assolides

Molt probablement, noves eleccions. És un desenllaç ben bé inevitable des que el 30 de gener es va comprovar que no hi ha una majoria de diputats disposats a investir Puigdemont. Si no es va a eleccions aviat serà pel desig, legítim, dels aparells dels partits convencionals de mantenir les posicions assolides, i no arriscar-se davant la incertesa d’una nova elecció. Però això ja no és possible sense una desconnexió brutal amb gran part de la seva base electoral, sobre la qual ja no exerceixen lideratge polític. Rebobinem.

L’estiu del 2016 els partits que articulaven Junts pel Sí (JxSí) van dimitir de la direcció política de l’independentisme adoptant el referèndum unilateral, cosa que alterava dràsticament el compromís electoral amb el qual havien anat a les eleccions i havien obtingut un suport del 40% dels votants. El referèndum havia estat plantejat com a catarsi interna d’una ANC fracturada per l’elecció de Jordi Sànchez, agafat al vol per una CUP assetjada després del no als pressupostos, i teoritzat per ideòlegs que el veien com una forma de pressió a la direcció política de l’independentisme (de la qual desconfiaven) “per anar fins al final”, i de plantejar el conflicte polític en el terreny del dret a l’autodeterminació, perquè si es frustrava la independència més valia que fos en aquest terreny.

Però mentre els promotors del referèndum es movien en l’àmbit de Plató, les idees i intencions, el Govern i el grup de JxSí s’havien de moure en el terreny de l’experiència i la matèria. Si han llegit la meua anterior columna aquí ( “Entendre els fets d’octubre”) ja deuen saber que penso que el referèndum era bona idea en el terreny de Plató, però deficient en el d’Aristòtil. No em consta per què el Govern va acceptar modificar el programa electoral de JxSí, ja que no conec les seues deliberacions. Per altra banda, el grup de JxSí el vàrem (la primera persona del plural és obligada en aquest punt) assumir sense dedicar-hi ni una sola discussió. Tanmateix, el perquè ja no importa. El fet rellevant és la dimissió dels dirigents polítics, en no calibrar adequadament les conseqüències de la decisió (potser també una mica per por de ser encasellats com a processistes). I la victòria activista del referèndum va anar seguida de la derrota institucional. Per això, l’exercici d’autodeterminació no va esdevenir estat.

Potser no és mala idea demanar als electors quina és la millor alternativa en la situació actual

Que la dimissió institucional de JxSí, just l’endemà d’aprovar la DUI, no portés al càstig electoral de les candidatures successores (JxCat i ERC) va ser, crec, per l’empatia i l’ordre de prioritats creat per la intensificació de l’acció repressora de l’Estat, i sobretot per la presó i l’exili. D’ací el resultat el 21-D: una majoria parlamentària pro independència... però incapaç de posar-se d’acord sobre com articular el mandat electoral. En un context de llistes separades, el resultat va donar a JxCat el dret a la iniciativa. Tanmateix, el breu trànsit de Carles Mundó per la campanya i les posteleccions va ser ben eloqüent sobre l’aversió a investir Puigdemont. Cert, havia dit que tornaria i no va tornar, però obsessionar-se amb això va ser un pèl excessiu, considerant que uns mesos abans s’havia transformat, i com, el compromís electoral de JxSí.

Hi ha persones molt ben informades, i Pérez Rubalcaba n’és una. Quan va afirmar que no hi havia una majoria per investir Puigdemont (¿o potser va dir que hi havia una majoria independentista en contra?), però que l’Estat ho hauria d’evitar costés el que costés, va certificar dues coses: que el mandat electoral de restitució no té majoria parlamentària, i també que per a l’Estat implica un gran cost el que ha de fer per evitar-ho.

El cas és que no hi ha una majoria parlamentària per a la restitució. Però ¿pot assolir-la l’anomenada investidura efectiva (és a dir, amb el nihil obstat de Llarena i el govern central)? No veig com aquesta via podria reivindicar un mandat electoral del 21-D, ja que exigeix una reinterpretació dràstica del que es va proposar als electors. Ho podria aconseguir una convergència d’aparells de partits convencionals per aturar la dinàmica de conflicte i preservar les posicions assolides. L’opció és legítima. Però que aquest canvi de direcció el condueixin dirigents que ja participaven en el comandament, i a més sense validar-lo a les urnes, comportarà el cost d’una escletxa grandiosa entre la representació política de l’independentisme i la seua base electoral.

Cap de les alternatives és fàcil. Ni com gestionar la situació política després d’una investidura “de restitució”, ni com gestionar el que subsisteixi de política després d’una investidura “efectiva”. Per això, considerant-ho tot, potser no és mala idea demanar als electors que decideixin quina és la millor o, si ho volen, la menys dolenta, ara que ja és més clar què proposa cadascú des de fa tres mesos. Tot sabent que l’endemà hi haurà Aristòtil esperant.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF