"Holanda ens roba"

El panorama econòmic és fosc, i això accentua la intensitat de les emocions

Mural a La Haya, a Holanda / KOEN VAN WEEL / EFE
GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

La preocupació pels efectes econòmics de la crisi del covid-19 guanya protagonisme a mesura que es modera (realistament?) el de la crisi pròpiament sanitària. La caiguda de l’activitat econòmica ha estat notable, i ho continuarà sent durant un període encara imprecís. 

Les estimacions més recents, presentades avui mateix per la Comissió Europea, suggereixen una caiguda del PIB a Espanya del 9,4%, només superada per Grècia (9,7%) i Itàlia (9,5%). L’atur es dispararà, i serà a Espanya el segon més alt de la UE el 2020, mentre que el 2021, amb un 17%, també superarà el de Grècia. El canvi de despeses i d’ingressos públics associats a la caiguda de l’activitat portaran el dèficit públic per sobre del 10% del PIB el 2020, i el deute públic, que va entrar en el 2020 fregant el 100% del PIB, s’enlairarà fins al 115% el 2021. 

El panorama econòmic és fosc, i això accentua la intensitat de les emocions. S’ha expressat de forma desinhibida en la discussió a l’eurozona sobre els programes de suport a la reactivació econòmica (molt més que els pròpiament destinats a l’aspecte sanitari de l’epidèmia). En aquest context, diversos països del centre i el nord d'Europa (Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia...) han rebutjat la responsabilitat conjunta i mutual del deute, particularment si no s’estableixen condicions sobre les polítiques dels països receptors (condicions que habitualment s’identifiquen amb retallades, però que en realitat es dirigeixen a reformes estructurals de l’economia). Els països del sud s’oposen a compromisos per reformar les seues economies.

Holanda ha sigut el portaveu més destacat dels centre-nòrdics. De vegades, amb expressions arrogants, impròpies d’un debat respectuós. Dit això, s’ha desfermat una campanya d’opinió contra Holanda, semblant a la que es va desfermar contra Alemanya en la Gran Recessió (tot i que es un fet verificable que el rescat de Grècia beneficiava molt més els interessos financers de França). El hit més important contra Holanda són els informes sobre el seu gamberrisme fiscal amb les multinacionals, que ha desembocat en el resum final del dirigent de Podem Pablo Echenique: “Holanda nos roba”.  

Si acceptem les estimacions de TaxJustice, la manera com tributen certes operacions de multinacionals a Holanda (sobretot, en beneficis per intangibles i royalties per patents) provoca la pèrdua de 900 milions en impost de societats (IS) a Espanya, pels quals Holanda en guanya 200. En total, Holanda en guanyaria uns 2.000, si considerem els perduts per las resta de països de la UE afectats (entre ells, Itàlia: 1.500 milions). 900 milions són molts diners, i farien molt més aquí que 200 milions a Holanda. 

Ara, d’aquí a acusar Holanda de dúmping fiscal... Posem les coses en el seu context: amb els 900 milions perduts el 2018 Espanya hauria recaptat per impostos sobre corporacions el 2,6% del PIB, una dècima més del 2,5% realment recaptat (Itàlia hauria recaptat el 2% en lloc de l'1,9%). Sense els 2.000 milions guanyats en total de socis de la UE, Holanda hauria recaptat el 2018 l’equivalent al 3,3% del PIB (va recaptar el 3,5%). Com pot ser? ¿Les empreses paguen més impostos a Holanda que a Espanya i a Itàlia? Si, esclar, tenen tipus nominals generals de l'IS semblants, i moltes menys vies de deducció i d’elusió fiscal.

Més enllà dels eslògans de consum intern, i del detall de les xifres: és fàcil entendre que és molt poc creïble denunciar per dúmping fiscal Holanda des dels països d’Europa Occidental líders en un frau i una elusió fiscal que, a més de deteriorar els comptes públics, milloren la competitivitat en costos de les empreses locals. 

Encara és menys creïble quan pràcticament totes les empreses de l'Íbex tenen filials en paradisos fiscals, i en un informe recent del Grup Esquerra Unitària Europea al Parlament Europeu, que integra Podem, Espanya és, amb Luxemburg, el país de la UE amb tractats fiscals més perjudicials per als països en desenvolupament.

Resulta que “Holanda ens roba”, però què poc que parlem de les vies d’elusió fiscal de les grans empreses multinacionals espanyoles (i les no tan grans), que els estalvien molt més de 900 milions anuals. Moltes d’aquestes empreses tenen contractes públics, a escala estatal, regional i local. I alguna influència deuen haver tingut en la decisió del govern espanyol de no sumar-se (fins ara, si més no) als propòsits de França, Dinamarca o Polònia de no concedir suport financer a empreses amb seus en paradisos fiscals. Distrets estem, sí.

No hem progressat gaire des del diagnòstic que ja va fer Francisco de Quevedo sobre els responsables dels problemes financers que afligien la Corona de Castella en la primera meitat del segle XVII, expressats a la coneguda sàtira Poderoso caballero es don dinero: “Nace en las Indias honrado / donde el mundo le acompaña, / viene a morir en España / y es en Génova enterrado”. Efectivament, els genovesos eren els grans prestadors de crèdits a la monarquia hispànica, pels capitals requerits per a les guerres als... Països Baixos (quines belles paradoxes té la història), que exigien l’ús dels tresors d’Amèrica per retornar els préstecs als genovesos. I, al pas que anem, cada vegada més gent s’apuntarà a la seua solució: “Solo hallo una invención / para tener los dineros, / que es no tener extranjeros”.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF