Feixisme, propietat privada i estatisme econòmic

La política econòmica feixista a Itàlia es caracteritza pel corporativisme

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

Aquest curs serà mogut en tots els vessants, polític, judicial, econòmic, social. Ja ho anirem discutint. Comencem la temporada, però, recuperant una discussió engegada a inicis d’any sobre la naturalesa econòmica del règim de Hitler: ¿els nazis eren liberals o socialistes? Podem aprofundir-hi analitzant la trajectòria del Partit Nacional Feixista de Benito Mussolini, que va arribar al govern el 28 d’octubre de 1922. Aquesta experiència és molt rellevant, ja que és a Itàlia on el totalitarisme de dretes va gaudir de més potència en pensament jurídic, filosòfic i econòmic. O, si prefereixen motius més actuals, recordin, ara que Salvini  pressiona per unes noves eleccions a Itlàlia –ja ha aconseguit que el primer ministre, Giuseppe Conte, dimiteixi– tot reclamant "plens poders", que Mussolini va ser l'últim polític italià que els va reclamar... i que en va gaudir a partir del discurs al Parlament del 3 de gener de 1925, que va inaugurar la dictadura feixista.

Salvini aconsegueix la renúncia del primer ministre

A Itàlia, com a Alemanya, l’origen del feixisme se situava a l’esquerra. Mussolini havia estat un 'massimalista' (branca extremista) del Partit Socialista Italià (PSI) i director de la revista del partit ('Avanti!'), entre el novembre del 1912 i l'octubre del 1914, un mes abans de ser expulsat del PSI per haver promogut la implicació d’Itàlia en la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats. De fet, el primer manifest feixista, el 'Programma dei Fasci di Combattimento', del març de 1919, proposava reformes que incloïen una forta imposició sobre el capital, una imposició sobre els beneficis de la guerra, salaris mínims i participació dels treballadors en la gestió empresarial. Rebutjaven la propietat privada i els interessos industrials.

Salvini pressiona per noves eleccions reclamant "plens poders": recordem que Mussolini va ser l'últim polític italià a fer-ho

Tanmateix, la posició dels feixistes va canviar radicalment a inicis dels anys vint. En la seua primera intervenció al Parlament italià, el juny de 1921, Mussolini afirmava: “L’estat ha de tenir una policia, un poder judicial, un exèrcit i una política exterior. Tota la resta de coses, i no n'excloc l’educació secundària, han de tornar a l’activitat privada dels individuals. Si es vol salvar l’estat, l’estat col·lectivista ha de ser abolit”. Mussolini va confirmar aquesta orientació política en una conferència el novembre de 1921: “Pel que fa a l’economia, som explícitament antisocialistes… Tornaré el ferrocarril i el telègraf a mans privades... L’estat ètic no és l’estat monopolístic, l’estat burocràtic, sinó el que redueix les seues funcions a allò que és estrictament necessari. Estem en contra de l’estat econòmic”.

I ja al govern, els feixistes italians van aplicar, entre el 1922 i el 1925, el primer programa de privatitzacions a gran escala en una economia capitalista. Tanmateix, equiparar aquesta orientació a la del liberalisme econòmic suposa incórrer en el mateix error que tan freqüentment s’ha comès en les economies modernes: confondre privatització amb liberalització. Perquè el fonament bàsic de l’economia liberal és la promoció de la competència, i el feixisme italià va ser, com després els nazis alemanys, radicalment oposat a la competència i al lliure mercat.

És molt il·lustrativa la figura del ministre d’Economia i Hisenda del primer govern feixista, Alberto De Stefani, reputat economista que va conduir el programa de privatitzacions i que tenia unes posicions molt favorables als interessos empresarials. Tanmateix, la privatització de De Stefani no implicava afavorir la competència. L’exposició més clara dels seus punts de vista la va formular a posteriori en un article publicat el 1941 a la 'Rivista Italiana di Scienze Economiche', comentant el concepte ‘reprivatització’: “Aquesta és un altra paraula confusa que ha agafat volada. Encara que és difícil de pronunciar, va fent camí de manera sostinguda. Reprivatització ha de significar retorn a la iniciativa privada, en lloc de retorn a la llibertat econòmica. Per evitar confusions, aquesta distinció no ha de ser oblidada: altrament, el liberalisme econòmic podria utilitzar la reprivatització com una llançadora per fer passar la seua pròpia mercaderia... Sembla fora de qualsevol dubte que no és possible tornar al liberalisme econòmic i, per tant, a la competència”.

Així doncs, la política econòmica feixista a Itàlia, com després la política franquista fins a la dècada dels seixanta (o com la nazi), es caracteritza pel corporativisme, en què es combinen el respecte i la promoció de la propietat privada empresarial i el comandament dels propietaris dins les empreses amb un enorme dirigisme estatal sobre l’economia general i sobre els mercats de béns i serveis en particular. Aquesta peculiar combinació de propietat privada i dirigisme estatista permet que els qui idealitzen el liberalisme sostinguin que feixistes i nazis eren socialistes, mentre que els qui idealitzen el socialisme sostenen que tots eren capitalistes. Però aquestes formes pures només existeixen a la caverna de Plató, i ni feixistes ni nazis (és a dir, el corporativisme econòmic) no encaixen bé ni en el liberalisme ni en el socialisme.

Els interessats poden aprofundir-hi a Bel, G. (2011), "The first privatization: Selling SOEs and privatizing public monopolies in fascist Italy (1922-1925)", 'Cambridge Journal of Economics', 35 (5), p. 937-956; i Bel, G. (2010), "Against the mainstream: Nazi privatization in 1930’s Germany", 'Economic History Review', 63 (1), p. 34-55.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF