26/09/2018

Desacceleració

3 min

EconomistaPortem setmanes en què diversos organismes econòmics estan fent revisions a la baixa de les perspectives de creixement de l’economia. Fa just una setmana ho va fer l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). Fa dues setmanes el Banc Central Europeu va rebaixar també les perspectives de creixement de l’economia europea. Anant més a prop, i pel que fa a l’economia espanyola, la desacceleració del creixement l'han constatat durant la setmana passada tant l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) com el Banc d’Espanya. Aquest darrer ha rebaixat la previsió de creixement per al 2018 i els anys següents, i ha anunciat un empitjorament en les previsions de reducció de l’atur i del dèficit públic. La coincidència dels diferents organismes en els diferents nivells és molt gran, i confirma la desacceleració que es venia percebent des de fa mesos.

Aquestes previsions podrien semblar optimistes d’aquí uns mesos, perquè els principals motius que provoquen l’alentiment del creixement mundial podrien accentuar-se. En l’àmbit internacional, les mesures de política econòmica aplicades pel president Trump, en forma de rebaixa d’impostos per a les empreses i per a les persones que guanyen més diners. Com que la teoria que rebaixar impostos fa augmentar la recaptació només s’ha verificat per a economies amb tipus impositius molt molt alts, i aquest no és el cas dels Estat Units, l’augment del dèficit públic en el curs del 2018 ha estat espectacular, i el seu volum el darrer agost va ser un 30% més gran que l’agost de 2017. Això ha sobreestimulat el creixement a curt termini, però aquest estímul s’esgotarà a mitjà termini, i és probable que el 2020 l’economia dels EUA pateixi una frenada. I quan els EUA frenen, això vol dir problemes a escala mundial.

Un segon factor que amenaça el creixement econòmic a escala global és la política de proteccionisme comercial desfermada per Trump, que no para d’aprovar augments d’aranzels als productes d’altres economies, tant les veïnes com les europees i la xinesa, amb les subsegüents reaccions dels països afectats. Reprimir el comerç té efectes negatius sobre el creixement econòmic, com s’ha observat de forma clara en diferents etapes de la història. De fet, el proteccionisme econòmic va ser el principal factor que va convertir la crisi econòmica de 1929 en la Gran Depressió a escala global. Les polítiques proteccionistes actuals són més moderades, i el seu efecte sobre el creixement serà molt més moderat. Tanmateix, la seva conjunció amb el refredament que provocarà l’escalada del dèficit públic als EUA pot amplificar el seu impacte. I això es produirà en un context de creixement dels tipus d'interès tant als EUA com a Europa. No sembla lluny el moment que acabi la fugida endavant que una temporada llarga de tipus d’interès reals minúsculs, àdhuc negatius, ha facilitat com a política d’estímul per sortir de la crisi iniciada a finals de la passada dècada.

De fet, aplicar una política monetària expansiva (l'‘expansió quantitativa’) com a instrument per superar la recessió suposava adoptar com a remei un dels principals motius de la virulència de la caiguda del 2009 i de la ressaca dels anys posteriors: les facilitats per a l'endeutament, amb tipus d’interès molt baixos. És com beure alcohol per superar la ressaca. I això comportava uns riscos a mitjà termini, que ara ja estan arribant. En el cas de l’economia espanyola, per un cantó s’ha produït una caiguda espectacular del deute privat, que va començar des del moment que es va iniciar la crisi. Però l’augment espectacular del deute públic ha compensat en gran part la reducció del privat. En conjunt, l’economia espanyola presenta encara nivells de deute elevats, i quan es produeixi una nova contracció econòmica ens trobarà sense el coixí que hi havia el 2008 pel baix nivell de deute públic.

Els responsables econòmics haurien de tenir aquest escenari en compte, perquè les probabilitats d’ocurrència a partir de 2020 són apreciables. Llavors, segurament, ens trobarem el resultat de la desídia reformista dels darrers anys. El darrer govern d’Aznar i el primer de Zapatero no van fer les reformes que l’economia espanyola necessitava per a la pertinença a l’euro. I el segon govern de Zapatero i els governs de Rajoy no van fer les reformes per preparar l’economia perquè els efectes de futures contraccions fossin menys greus, sobretot en matèria d’atur i desigualtat. Si altres països europeus responen millor a les situacions de crisi és perquè han fet reformes que han introduït flexibilitat per facilitar l’adaptació als canvis, i han millorat l’eficàcia de les intervencions públiques. Aquí, tanmateix, s’han mantingut les rigideses i el mal govern econòmic. I això acaba passant factura.

stats