11/03/2020

Laia, Lídia i la contrareforma universitària

4 min
Internacionalització i digitalització: Una cursa de fons Quins són els reptes actuals de la universitat catalana?

Coneixen la Laia? El 2010 es doctorà en ciències polítiques a Yale. Tornà a Barcelona, i treballà a l’IAE-CSIC i UPF un parell d’anys. Tanmateix, les retallades van mostrar l’efecte amarg de les estabilitzacions "obús" a les universitats públiques catalanes d'inicis dels 2000: plantilles saturades. Sense espai, la Laia no va tenir la seua oportunitat. Però no es va atrinxerar en un contracte pervers d’associat aconseguit per un mentor local, esperant el moment propici. Marxà el 2012 a Duke, i ara és professora a Georgetown. A més d’excel·lent persona, és investigadora amb publicacions de primer nivell, però no ha tingut oportunitats per tornar al sistema universitari català. Ara ja no hi pensa; és mare, i s’ha organitzat la vida a Washington DC.

Hi hagué un temps, fa un parell de dècades, en què el sistema universitari rebé un fort impuls per millorar la qualitat de la recerca, amb efectes positius sobre la docència. L’objectiu era reduir l’endogàmia (que és col·locar candidats criats a la mateixa universitat promoguts pels caps locals), millorar la qualitat dels processos de selecció i promoure la contractació de personal provinent d’altres universitats. Per això, la llei d’universitats de Catalunya (LUC), a l'article 46, estableix les figures de professor agregat i de catedràtic, i a l’article 47 prescriu que per concursar-hi cal obtenir una acreditació de recerca expedida per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Com és conegut, les seues acreditacions són bastant més exigents en recerca que les de l’agencia estatal ANECA.

Fou un gran ajut per als grups que intentaven obrir portes, renovar aire i reduir l’endogàmia. Per exemple, a Economia de la UB es va acabar la contractació de doctors propis el 2010; fins i tot abans, en alguns departaments. Aquests canvis, que van tenir aplicació diversa, van contribuir a millorar la productivitat científica de molts departaments, i van facilitar la contractació de doctors formats fora de Catalunya. També van millorar el funcionament dels departaments, perquè la principal finalitat de no contractar doctors propis no és contractar-ne altres de millors. Per sort, molts doctors formats aquí tenen qualitat equiparable als que contractem. La principal finalitat era trencar les dinàmiques de lluita interna, perquè la selecció de personal postergava els mèrits en benefici de fidelitats internes i servei al poder. O sia, feudalisme acadèmic.

Però fa temps que corren vents de contrareforma universitària, a Catalunya. La polèmica dels professos associats n’és una mostra. L’ús pervers d’un contracte exclòs de la dedicació a temps complet, utilitzat de forma molt diferent segons els centres (d’ací que el problema no sigui generalitzat), ha generat demanda d’estabilització a l’estil antic. Irònicament, els caps locals que van promoure l’ús pervers en seran els beneficiats, ara. I les regularitzacions presents generen els mateixos incentius que les amnisties fiscals: anuncien futures regularitzacions. Fot-li, pou!

Més símptomes: en universitats com la UB (però no en totes), les darreres convocatòries de contractes permanents obvien l’exigència d’acreditació de l'AQU, i accepten també la certificació de professor contractat doctor d’ANECA. Això és contrari al que disposa l’art 47 de la LUC. I més greu: la certificació ANECA exigeix una qualitat molt inferior a la d’agregat AQU (fins i tot inferior a la de lector). I les autoritats responsables al Govern efectiu miren a un altre cantó. Com van fer quan es convocaven concursos restringits no previstos per llei (per exemple a la UB el 10 de febrer del 2017, per sort impugnats pel govern central). Aquestes actuacions, resultat d’acords entre equips rectorals i sindicats, ens retornen les formes velles, quan per progressar sovint era més important endevinar a qui s’havia de ser fidel que acumular mèrits acadèmics.

Ara s’estan prenent decisions que poden hipotecar, novament, les oportunitats d’una generació, la que s’està formant o comença a produir. No es pot fer reculada. Per això cal esclarir què es vol de la universitat pública, i regular aspectes que en països més avançats no necessiten regulació, perquè s’apliquen de costum, com la prohibició de contractar doctors propis. I fer reformes en la selecció de personal, i en la governança, i...

Per cert, coneixen la Lídia? Es doctorà en economia a l'European University Institute el 2006. Després de treballar a la Universitat d’Alacant i a l’IAE-CSIC, la UB la contractà el 2013 com a professora visitant. Des d’aquell mateix any ja té la certificació d’agregada per l’AQU. A més d’excel·lent persona, també és investigadora amb publicacions de gran impacte mundial. Però li toca completar la processó de vuit anys fins que la UB li faciliti l’oportunitat de concórrer a un concurs de professor agregat. Ha sabut que hi ha afortunats que han saltat directament -de fet- d’associat (mitjançant un ús pervers de la categoria) a agregat (contracte amb perfil de recerca), amb una producció acadèmica estrictament casolana i amb 0 (zero) cites als índexs internacionals amb què es mesura l’impacte de la recerca. L’efecte sobre la motivació és devastador.

Però la Lídia estima la docència i la recerca, i probablement seguirà. I si ho féssim millor, potser tornaria la Laia. Si més no, s’hauria d’intentar. I també per la Marta, que va haver de marxar a Göteborg el 2017; i per l’Albert, que va haver de marxar a Copenhaguen el 2018; i per l’Antonio, i per tants altres excel·lents investigadors, a més d'excel·lents persones, que ni n’han tingut part, ni hi tenen veu.

stats