27/02/2019

Votar o no votar. És realment un dilema?

3 min

Doncs sí, finalment Pedro Sánchez va convocar eleccions, i el 28 d’abril es votarà pel Congrés i el Senat, en un context de recuperació electoral aparent del PSOE (cosa que ajuda a entendre la convocatòria d’eleccions, que no era imprescindible) i una caiguda de Podem i les seues marques perifèriques (cosa que ajuda a entendre que aquesta formació emfatitzés la necessitat d’aprovar els pressupostos). A l’altra banda de l’espectre, amb una lluita pel primer lloc entre les formacions de la dreta, encapçalada pel PP, amb unes perspectives de pacte a escala espanyola amarades pel pacte que han fet a Andalusia. I tot plegat, amb moltes probabilitats que cap dels blocs parlamentaris que es prefiguren després de les eleccions andaluses, l’eix PSOE-Podem i el tripartit de dreta, no assoleixi la majoria absoluta del Congrés.

La polarització de posicions i la incertesa de resultats suggereixen que seran unes eleccions amb molta mobilització electoral. I, tanmateix, en una part de l’independentisme (potser no grossa, però sí molt activa) ha tornat la discussió sobre si és pertinent participar en les eleccions espanyoles o no. Per ser més precisos, en l’independentisme català, ja que aquests dubtes no es donen ni al País Basc ni a Galícia, i tampoc en altres països amb opcions independentistes rellevants, com el Canadà o el Regne Unit. És, per tant, un fenomen típicament català, que pot expressar, per un costat, una decepció amb les formacions que han representat l’independentisme català a les institucions en els últims anys, i també un cert estat de ‘desconnexió anímica d’Espanya’, que es reflecteix en l’impuls d’actuar com si la realitat espanyola ni existís ni afectés el ‘desconnectat’.

La desconnexió anímica, que pot ser una opció viable i gratificant en els àmbits més personals de la vida quotidiana, té un gran problema operatiu quan es practica en l’àmbit més pròpiament col·lectiu, i sobretot l’institucional i el polític. Per dir-ho sintèticament: quan X desconnecta de Y, però Y no desconnecta de X, no hi ha desconnexió pràctica, perquè les accions de Y continuen inevitablement afectant X, si Y vol i pot fer-ho. I com ha quedat demostrat des de la tardor del 2017, en el cas local de X (l’independentisme català), Y (les institucions estatals) vol i pot actuar.

Un dels errors més importants que va cometre gran part l’independentisme català abans de l’octubre del 2017 va ser viure el procés polític català fent abstracció conceptual i intel·lectual de les institucions espanyoles, com si haguessin perdut la capacitat d'afectar la dinàmica catalana. Això va facilitar obnubilacions mentals, com aquella que l’Estat era un ogre que amb el referèndum es desfaria com un terròs de sucre en aiguardent (sic). I va fer massa difícil als principals responsables institucionals a Catalunya anticipar les probabilitats de tipus reacció de les institucions espanyoles davant el referèndum i el que vindria després. Es va obviar que un estat és –en síntesi– una afirmació institucionalitzada del poder. I que la desobediència, una estratègia política que pot resultar molt útil, ho és per qüestionar el poder de qui el té; no, però, per afirmar el poder propi, sense el qual no hi ha estat.

El poder té una sèrie de principis. Un dels més importants és que té horror al buit. Qualsevol espai de poder que és desocupat, i més si ho és voluntàriament, tarda poc a ser ocupat. I en les situacions de conflicte social i/o territorial serà usat contra l’absentista. L’episodi de l’abandonament del Parlament italià pels partits d’oposició a Mussolini a meitat de 1924 (i les seves conseqüències) hauria de ser més conegut.

Les Corts Generals són un del principals àmbits de poder a l’Estat (amb permís de l’’Estat profund’, que s’ha manifestat de forma clara, àdhuc exhibicionista, en els últims anys). I el poder, per petit que sigui, que l’independentisme català té al Parlament espanyol no el tenen ni el poden exercir els seus adversaris polítics. Altrament, ni el govern de Rajoy hauria caigut, ni després el govern del PSOE hauria vist rebutjats els seus pressupostos (s’estigui d’acord amb això o no).

Molts independentistes se senten decebuts amb les posicions dels partits que els han representat els últims anys a les Corts Generals, o com a poc no les han entès. En tenen motius. Reaccions constructives (i fins i tot políticament saludables) a aquesta percepció serien l’exigència de detalls més concrets i específics dels plans futurs d’acció dels partits ja establerts, com a instrument per decidir a qui atorgar la representació. Fins i tot, el sorgiment de noves propostes electorals que puguin obrir nous espais. Ara, regalar espais de poder a qui l’utilitza per agredir-te? De veres?

stats