La repressió anirà a més

És poc rellevant que Catalunya hagi mutat i hagi desenvolupat una aversió ben bé cerval a la violència

GERMÀ BEL
GERMÀ BEL Catedràtic d'Universitat (Economia i Política Pública)

L’actuació de la Fiscalia, mitjançant la Guàrdia Civil, aquesta setmana amb la detenció de nou activistes pro independència no és la primera ni l'última intervenció repressiva que s’aboca contra l’espai independentista. Tots els antecedents (per exemple, el de Tamara Carrasco) i indicis del cas present (que prescindeixo d’enumerar, ja que se m'acabaria l’espai disponible) suggereixen clarament que es tracta d’una operació política, en aquest cas en l’àmbit judicial i policial, que s’insereix en una estratègia més general que ja fa molts mesos que s'aplica des d’àmbits judicials, polítics i mediàtics de l’Estat: la identificació de l’independentisme català amb la violència.

Els despropòsits de moltes de les sessions del judici al Suprem contra els presos polítics ara pendents de sentència en van ser un exemple de manual, utilitzant la compareixença de membres de la policia que van intervenir en el dispositiu de l’1 d’Octubre per, amb comptades excepcions, projectar una imatge virtual en què els que havien aplicat violència en realitat l’havien patit. Aquesta imatge virtual, que els bons oficis del jutge Marchena impedien contrastar i refutar (¿recorden allò de no projectar les imatge de l’1-O?), van ser ben bé els únics episodis del judici que la gran majoria de mitjans audiovisuals espanyols van emfatitzar i transmetre. La recreació de l’associació entre independentisme i violència.

L’episodi actual suposa un salt qualitatiu, en efectuar una equiparació directa entre independentisme i terrorisme, que ha quedat enregistrada de forma indeleble en la visió de la majoria de la població que segueix exclusivament els mitjans audiovisuals espanyols. Això augmenta la propensió a donar suport a graus creixents de violència institucional, que vindrà, si el guió de la repressió contra els qui qüestionen l’Estat segueix les pautes que s’han observat en el passat, fins i tot en la història més recent. Pensar que no serà així també en aquesta ocasió exigeix un acte de fe excessiu en unes institucions que s’han dedicat a dilapidar la seua reputació democràtica.

La rendició és l'única sortida que preveu el consens de fons estatal sobre el problema català

En aquesta direcció, la identificació entre independentisme i violència qualla millor en l’opinió espanyola que la que es va intentar entre independentisme i nazisme, anterior intent de deshumanització col·lectiva. Això és així perquè els estereotips existents sobre els catalans es van generar en la cultura castellana –esdevinguda hegemònica a Espanya– en el transcurs del segle XVII, segle d’or de les arts castellanes, enmig d’episodis com les tensions entre la monarquia hispànica, assentada sobre la Corona de Castella, i els territoris de la Corona d’Aragó. Sovint aquestes tensions desembocaven en enfrontaments violents, com va ser la Guerra dels Segadors, coneguda en la historiografia espanyola com a "Guerra de Cataluña".

Els interessats en la qüestió gaudiran de la lectura de l’article de María Soledad Arredondo “Armas de papel. Quevedo y sus contemporáneos ante la guerra de Cataluña”, publicat el 1998 a 'La Perinola. Revista de Investigación Quevediana'. L’autora ens detalla la imatge que diversos literats castellans que van participar en la Guerra dels Segadors, com Calderón de la Barca, van traslladar sobre els catalans a través dels seus escrits: gent “anarca” (d’ací la dificultat insuperable de l’equiparació independentisme = nazisme per triomfar), que no obeeix a cap senyor, i rebel de mena. Aquesta imatge encaixa addicionalment amb el fet que Barcelona ha estat fins fa poc lloc de multitud d’episodis de contestació social, que li van reportar la fama de ciutat revolucionària, exemple del qual és el sobrenom de Rosa de Foc arran dels fets de la Setmana Tràgica ara fa 110 anys.

Els estereotips, els atributs imposats a la identitat d’un grup diferent, s’arrelen molt més enllà de les dècades immediates. Per això és poc rellevant que la capital i el conjunt del país hagin mutat i hagin desenvolupat una aversió ben bé cerval a la violència. La noció que l’independentisme és violent té molta persuasió entre bona part de l’opinió pública espanyola, a la qual es dirigeix en exclusiva el missatge en aquest sentit de representants polítics com, assenyaladament, els de Ciutadans, que tanmateix no en tenen l’exclusiva.

Això anirà a més, molt probablement (també desafortunadament) si el suport a la independència no decau. I els independentistes faran bé de ser conscients –ara sí– de la naturalesa de les coses. Només podria evitar-ho la submissió, ja que la rendició és l'única sortida que preveu el consens de fons estatal sobre el problema català, al qual es va afegir irreversiblement el PSOE seguint el discurs del rei el 3 d’octubre del 2017. L’alternativa és la preparació –individual i col·lectiva– per a una confrontació democràtica i pacífica, de resistència a la repressió i en defensa de les llibertats. Al capdavall, la disposició a emprendre accions que impliquin per a un mateix un cost o un sacrifici és un dels principals trets característics de les nacions.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF