Passa el que havia de passar
EconomistaL’escenari polític català s’ha anat acomplexant (agafin-ho en el sentit que vulguin) en els últims mesos, i això després d’un 2017 tan singular. Sobretot per les creixents desavinences dins l’espai pro independència, fins arribar a un punt que les recriminacions i retrets recíprocs per l’incompliment d’acords és generalitzat, tan retroactiu com es vulgui i ha donat un cop mortal al poc que pogués quedar de confiança mútua.
I, tanmateix, sorprèn la sorpresa que causa aquesta dinàmica, ja que és conseqüència natural de decisions preses en un moment anterior. Això passa perquè tenim costum de veure les coses a curt termini, però no n'analitzem les conseqüències ulteriors. Per exemple, el debat sobre la conveniència d’una llista àmplia de l’espai independentista al Parlament. ¿S'obtenen més vots junts o separats? Hi ha dades per a tots els gustos. El que és indubtable és que una campanya de llistes conjuntes força a acordar un programa electoral (important si hi ha un objectiu superior compartit) i a posar l'èmfasi en allò que uneix. Per contra, una campanya de llistes separades dispensa d’acords previs a les eleccions (natural si no hi ha objectius superiors compartits), i porta a emfatitzar tot el que separa. No em malentenguin; no estic lamentant l’absència d’una llista de l’espai central de l’independentisme a ciutats com Barcelona, tot i que en garantiria la consecució de l’alcaldia, ateses les peculiaritats del sistema electoral municipal. No hi haurà llista 'unitària', i té la seua lògica. Les estratègies i objectius dels diferents actors pro independència han divergit, i assegurar una alcaldia pro independència no és vist per tots com un objectiu de tipus superior.
De fet, aquestes eleccions serviran per prefigurar nous espais de pacte fora de la dualitat independentisme/unionisme per aconseguir posicions de poder a Catalunya, tant a escala local com, en el futur, autonòmica. En aquest sentit, ERC ho té molt millor que el PDECat, ja que els comuns –i fins i tot el PSC– generen menys rebuig entre els electors pro independència que altres partits unionistes. De fet, i extremant la nota, es podria dir que l’espai del que era abans Convergència, després PDECat, s’ha quedat sense gaires variants viables de pacte. I això fa que per als promotors de la Crida sigui necessària la transversalitat ideològica, per intentar créixer orgànicament allà on no poden pactar externament. Era, de fet, la línia que mostrava Junts per Catalunya abans que la direcció del PDECat s’‘apropiés’ de les sigles JxCat a abril.
I aquestes dinàmiques no venen de fa dos mesos. Són anteriors, i van anar madurant en els dos darrers mesos del 2017. Per això el que estem veient les darreres setmanes dins l’espai pro independència és el que havia de passar, atès que es va evitar anar en una sola llista, d’acord amb l’absència d’un objectiu superior comú. Les eleccions van computar el suport de cada una de les propostes... però el que va passar al gener, fins a la fallida investidura de Puigdemont el dia 30, confirmà l’absència d’un objectiu comú superior. En aquell mateix moment la legislatura havia quedat tocada de mort, ja que quedava clar per un cantó que no tindria com a principal motor l’avanç cap a la independència (es faci com es faci això). I, per l'altre, com ja s’ha comentat més amunt, les perspectives i interessos tàctics de les dues formacions que podien formar govern són ben divergents. Per això era inevitable anar a eleccions en el curt termini, com vam discutir aquí mateix al març.
No es va voler anar a noves eleccions a la primavera perquè hi havia –es diu– el risc de perdre la majoria pro independència al Parlament. El cost previsible era l’alienació d’una part important de l’espai pro independència, atesa la magnitud del gir estratègic sense validació electoral. Amb una pregunta gens irrellevant: majoria parlamentària, per fer què?
Es diu que unes eleccions poden donar un panorama equivalent a l’actual. Pot ser. Però si això procedeix d’una expressió molt clara i explícita sobre què es vol i com es farà, les accions dels respectius actors estaran més legitimades, i millorarà la qualitat democràtica de les decisions. Això és indiscutible. Es dirà també, però, que unes eleccions anticipades (quan sigui possible) posaran en perill la majoria pro independència. Però, tornem-hi: majoria per fer què?
Finalment, es podria objectar que els socis de govern mantindran un nivell apreciable d’unitat, després dels esdeveniments de les darreres setmanes ¿Algú pot compartir això quan anem a unes eleccions municipals que redefiniran la presència política i les aliances a Catalunya? Ben al contrari: és més probable que la tensió competitiva sigui creixent i recurrent. Això encara seria més devastador i per més temps per a l’espai pro independència. Com sempre: no es pot actuar per por a les urnes, perquè les coses sempre poden empitjorar.
