“Ni idea del franquisme”

EconomistaEm voltava pel cap Marcelino Camacho, que per haver infringit les lleis vigents a Espanya va patir presó entre 1967 i 1976. I va arribar un Sacristán qualsevol i li va dir, cap allà el 1975, “No et queixis, Marcelino, que no tens ni puta idea de què era el franquisme dels 40; allò sí que eren presos polítics”. Què li hauria contestat el bo de Marcelino? ¿Li hauria reconegut que aquells dels 40 eren els presos polítics de veritat, que ho sabia també per experiència? Us l’imagineu admetent que el 1975 no era un pres polític, sinó un polític pres, ja que altrament tots els comunistes i sindicalistes espanyols serien a la presó el 1975? I és un fet històric que no hi eren.

L’argument “No sabeu què era el franquisme” l'usen persones de suposada sensibilitat progressista (a l’altre cantó no calen coartades) per menystenir la repressió política que es viu a Catalunya, amb presos que són presos polítics als ulls de ben bé tot el món, excepte el sistema polític i institucional espanyol i els seus adherents. També, de passada, per minimitzar la intensitat de l’onada repressora (el geni repressor, un cop solt, ja no té aturador) que arrasa a Espanya tot aquell que s’atreveixi a qüestionar els veritables pilars institucionals del règim: la monarquia, els cossos policials de l’Estat i les altes instàncies judicials. La millor mostra és l’atrocitat que algunes institucions de l’Estat perpetren contra els joves d’Altsasu, que porten ja més de 500 dies de presó preventiva per una baralla de bar.

“Ni idea del franquisme” reflecteix dues coses, que ens serveixen per entendre moltes aparents paradoxes, i més enllà. En primer lloc, que la Transició no només va ser un pacte sobre el que era possible llavors. També es va pactar amb els hereus del franquisme que aquest no seria deslegitimat més endavant, ni que arribés a ser possible. Com va dir fa poc el ministre franquista Fernando Suárez, “Deslegitimar el franquisme posa en risc la Corona". És això el que explica que el PSOE impedís aprovar la reforma de la llei d’amnistia de 1977 fa unes setmanes, “per no crear inseguretat jurídica”. ¿Algú s’imagina l’esquerra (o centreesquerra) xilena obstaculitzant les accions judicials contra Pinochet quinze anys després que aquest deixés el poder?

Allò que els demòcrates van poder obtenir en matèria de llibertats civils i polítiques a la Transició, i que va obrir esperances als 80, és l’estàndard de màxims que apliquen els que se senten pares, mares i hereus de l’època. Per això, per ser considerat pres polític a l’Espanya del 2018 has de ser torturat físicament i tenir tots els teus correligionaris a la presó, com passava en el franquisme... del quart de segle posterior a la guerra, per cert... compte amb les comparacions, que també les carrega el diable... Crec que els que es van sentir tants anys herois de la Transició no poden ni volen entendre que els que –40 anys després– no acceptem els límits imposats llavors no ho fem per deslegitimar el que es va fer fa 40 anys, sinó precisament perquè ja fa 40 anys que es va fer.

Els estàndards de llibertats i drets civils i polítics no poden quedar congelats en el que va ser viable a la mort de Franco. I la reacció a la impugnació dels límits de la Transició ha estat el ressorgiment d’allò que mai havia marxat, i estava ben emboscat i controlant la sala de màquines de l’Estat: els partidaris d’un règim vertical i amb el poder ben jerarquitzat, d’un Estat monolític i autoritari. Ara, han pres el timó. És realment la impugnació de la Transició la que 'desperta' el feixisme, i no "l’independentisme", diguin el que diguin líders de l’esquerra convencional (Felipe González i Montilla, per exemple) i de la que es pretén nova (Pablo Iglesias). Si en el cas d’aquest últim introdueix un dubte més sobre el potencial de canvi real d'‘allò que és nou’, en el cas de González i Montilla és tota una confessió d’impotència, com si diguessin: li heu tret el cloroform al nacionalisme espanyol i al feixisme, cosa que, per cert, deixa clar que ells no el van arribar a dominar, si mai ho van pretendre realment.

La segona cosa que ens mostra allò de “No teniu ni idea de com era el franquisme” és la voluntat de minimitzar la situació de persones amb mesos de presó provisional per, com a molt, un delicte de desobediència, que no comportaria pena de presó. Hi ha ‘progressistes’ que s’omplen la boca d'"Es van saltar la Constitució", com si això fora 'per se' un delicte, amb tipus penal inclòs. És en realitat l’absència d’empatia quan a l’adversari se li aplica el dret penal de l’enemic. És típica dels conflictes exteriors, de la qual cosa ja ens donava pistes allò de l'“A por ellos”. Perquè es tracta d’un conflicte entre diferents grups nacionals encapsulat dins un estat; és a dir, un conflicte ‘inter-nacional’ però intraestatal. I en els estats que persegueixen unificar nacions, seguint el model francès, és normal que als exonacionals se’ls menystinguin els drets que –teòricament– se’ls han ‘concedit’ per compartir ciutadania dins l’estat. A això hi tornarem, perquè obre molt de camp.