Entendre els fets d’octubre

Un referèndum no és un instrument que tingui com a resultat per se la creació d’un estat

El darrer octubre van passar molts fets rellevants, que podem englobar dins la categoria de fets d’octubre (del 2017). L’independentisme va passar de l’afirmació coratjosa del referèndum de l’1-O al desconcert de la declaració-suspensió del 10-O, que va desembocar en la sorpresa i decepció del buit institucional posterior a la declaració votada el 27-O pel Parlament. Crec que si aquest descens de l’orgull pel referèndum a la decepció pel post 27-O no va passar factura als partits pro independència el 21-D va ser només perquè la repressió desfermada va fer prioritària la urgència de la presó o l’exili del lideratge polític independentista. D’ací el resultat electoral obtingut en conjunt per aquests grups, en un context que no podia ser pitjor. Ara bé, això no implica que el lideratge polític de l’independentisme hagi recuperat la confiança de què va arribar a gaudir en el seu espai abans del referèndum. I recuperar-la no serà possible sense entendre d’una manera més completa els fets d’octubre.

Els fets d’octubre no han estat explicats. Les darreres setmanes s’han conegut detalls fragmentaris, alguns expressats (més o menys acuradament) com a defensa en processos judicials; altres com a al·legats autojustificadors verbals o en lletra impresa. I només una admissió oberta d’error: la del president Puigdemont quan va qualificar d’equivocació no haver tirat endavant la declaració del dia 10. No n’hi ha prou per entendre què va passar. I sobretot, la principal pregunta que molts s’han formulat i es formulen: per què no es va aplicar el resultat del referèndum? La resposta no és ni la manca de voluntat ni la insuficient preparació de les “estructures d’estat” (veritable fetitxisme del Procés).

El resultat del referèndum no es va aplicar perquè era impossible fer-ho. Clar i ras. En la política pública, i pensant en termes de resultats, cada instrument val per a unes coses i no per a d’altres. I un referèndum d’autodeterminació fet dins un estat que s’hi oposa frontalment serveix per fer un exercici de nació; és a dir, per mostrar la determinació d’un grup gran de gent disposat a fer esforços i suportar sacrificis per afirmar-se com a tal. Això va ser l’1-O, gràcies als milions de catalans que hi vam participar, i als centenars de milers que vam ser actius preparant-lo i defensant els col·legis electorals. Això li confereix un valor ineludible per transitar per la política catalana (i espanyola) els propers anys.

Hem comprovat que amb una majoria de vots en una votació, i més si la participació és limitada, no n’hi ha prou per crear un estat

Tanmateix, un referèndum no és un instrument que tingui com a resultat per se la creació d’un estat. Perquè un estat és (diuen els manuals) un entramat d’institucions que aplica la llei sobre les persones en un territori, en el qual gaudeix del monopoli de la força, i evita que qualsevol altre en pugui fer ús. I ni l’independentisme català ni la seua direcció política tenien la possibilitat ni la voluntat d’usar la força per aplicar el resultat del referèndum. Per cert, la manca de comprensió d’això per part de les institucions centrals, que viuen en el ventre de la fera, i estan acostumades a exercir d’estat, és -em sembla- el que les va dur a la recerca fins a extrems paranoides de preparatius d’una rebel·lió, que només ha existit en les seues ments. I, davant d’una absència més que evident, han optat per endinsar-se en la prevaricació sistemàtica, en lloc de corregir la seua acció repressora.

El referèndum no va anar seguit de la creació de l’estat perquè era impossible. Hem comprovat que amb una majoria de vots en una votació, i més si la participació és limitada, no n’hi ha prou per crear un estat. I que la manca de força efectiva i, encara més, de la voluntat de fer-ne ús exigeix aconseguir majories més àmplies que les estrictament necessàries en estats amb més qualitat democràtica, perquè tingui més cost social i polític per a l’Estat mantenir una posició contrària a la majoria social territorial. Sobre aquesta qüestió, i sobre com augmentar el suport a la independència, he escrit en altres ocasions; no hi torno ara.

Postdata (perquè un altre dia ja no tocarà): És erroni sostenir que una convocatòria autònoma d’eleccions hauria millorat les coses. Al contrari, hauria provocat una repressió més intensa. Perquè l’aplicació del 155 ja havia estat decidida en qualsevol cas; no com a resposta a la declaració, sinó al referèndum (perquè l’afirmació com a nació i la sensació de pèrdua de control de territori de l’1 d’octubre és el que no es perdona). I quan el repressor té restriccions per utilitzar la repressió (ja no som en aquelles altres èpoques), la incertesa sobre la reacció del reprimit aconsella contenció, per si de cas. Si Rajoy hagués comparegut el 27 d’octubre amb eleccions ja convocades a Catalunya, hauria tingut la certesa de trobar l’independentisme bocabadat i reclòs a casa ja abans de començar a aplicar la repressió. Pensem-hi.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF