Els oblidats
Terrassa, per a mi, és un punt de reunió. Procuro anar amb freqüència a l’Ateneu Terrassenc, que ara està situat al passeig Vapor Gran, 39-B passadís. No hi vaig tant com voldria, però consulto la seva web i si detecto alguna conferència interessant m’hi escapo. N’hi va haver una que em va tocar especialment. Deu fer un parell d’anys i la impartia un psiquiatre, Cristóbal Gastó, catedràtic de la Universitat de Barcelona i coordinador del programa de depressió de l’Institut de Neurociències del Clínic. No cal afegir res més. Tal vegada, que el Dr. Gastó és de les persones més cultes que conec, i un gran orador.
La conferència es titulava La ment en un món en ruïnes: el llegat de Herman Broch. Gastó va explicar que Broch havia estat un reconegut intel·lectual a l’època dels cafès de Viena, amic de Kafka, Rilke, Joyce, i que s’havia hagut d’exiliar per culpa dels nazis. Gastó es va esplaiar sobre l’herència d’aquest escriptor i filòsof austríac d’origen jueu, tan injustament oblidat, “arraconat a un segon pla de la història de la literatura i la filosofia del segle XX”, va dir. El públic de l’Ateneu Terrassenc ens l’escoltàvem atentament. La història de l’autor de La mort de Virgili era trista i, explicada amb la veu fonda del Dr. Gastó, es feia hipnòtica, fabulosa. A alguns ens va semblar que estàvem estirats al divan del psiquiatre, que elucubrava sobre la vida d’aquell autor oblidat. Fantàstic.
Jo coneixia el Dr. Gastó perquè m’havia ajudat a reconstruir la història d’un altre oblidat, també psiquiatre, Emili Mira i López (Santiago de Cuba, 1896 - Rio de Janeiro, 1964). El Dr. Mira, als anys 30, havia inventat a Barcelona el psicodiagnòstic miokinètic (PMK), aquell test que encara s’utilitza arreu del món per superar les proves de conduir, en què s’han d’anar resseguint dues vies paral·leles de manera simultània, sense tocar les vores ni sortir dels marges. “El més gran psiquiatre català que hi hagi hagut mai”, m’havia dit Gastó, “desconegut per la majoria”.
El que jo no hauria imaginat és que el Dr. Gastó en coneixia un altre, de personatge oblidat. Aquell dia, en sortir de la conferència a l’Ateneu Terrassenc, algú li va preguntar si tenia alguna relació amb un pintor desconegut que es deia Pere Gastó i Vilanova (Barcelona, 1908-1997). Vaig parar l’orella perquè, un temps enrere, m’havien parlat del tal Pere Gastó, però no se’n sabia pràcticament res. N’havia vist alguna pintura i m’havia semblat francament interessant. El psiquiatre es va quedar parat. Es va fer un silenci. Tots vam veure com li canviava la cara. “Era el meu pare”, va dir, amb aquella veu fonda.
Ens en va fer quatre pinzellades. “El meu pare -ens va dir- va ser un home francament humil, de recursos econòmics migradíssims, que havia viscut exclusivament de la seva passió per la pintura”. La humilitat i la pobresa amb què Pere Gastó havia viscut la pintura era llegendària, tan profunda com la qualitat extraordinària de l’obra, “a mig camí de l’expressionisme i l’escola picassiana”, explicava el fill, “amb una utilització dels colors única, pràcticament mai vista”. Va destacar quadres com Les germanes, i la sèrie Calaveres blaves, que jo després he pogut contemplar. Inenarrable. Ho poden pescar a la xarxa.
Gràcies a la col·laboració d’alguns col·leccionistes i el propi fill, l’Ateneu Terrassenc va organitzar en poques setmanes un homenatge a Pere Gastó. Però el millor va ser l’anècdota que ens va explicar, demostrativa de les dificultats que ofegaven l’artista. “Una vegada, el meu pare [que per voluntat pròpia s’apartava dels circuits comercials] va canviar un dels seus quadres per una cassola de calamars farcits”. Pere Gastó, en efecte, se centrava únicament en la pintura, una col·lecció innombrable de teles, algunes de les quals mereixerien començar a ser tractades d’autèntiques obres mestres de la pintura catalana contemporània.
