20/11/2018

Cinc anys després de Maidan

4 min

Periodista especialitzada en Alemanya i Europa de l’Est i RússiaEl 21 de novembre de fa cinc anys, part de la societat ucraïnesa va manifestar-se a la plaça (Maidan) de la Independència de Kíev i per carrers com Institutska amb l’esperança d’engegar una revolució democràtica que acabés amb la corrupció. Cinc anys més tard, però, queda poc d’aquesta esperança, i la corrupció segueix sent la tònica dominant en el dia a dia i a les esferes polítiques.

El moviment Maidan (o Euromaidan, per la defensa que feia de l'aproximació a la Unió Europea amb la signatura del pacte d’associació i cooperació) demanava reformes polítiques que només s’han dut a terme de forma parcial. Els ciutadans ucraïnesos tenen la sensació que els problemes reals, com les pensions o les millores en el mercat laboral, no s’aborden. A nivell local s’han fet alguns avenços, com a Drógobitx, a la frontera amb Polònia, una 'smart city' on han apostat per la digitalització per promoure la implicació ciutadana i una democràcia oberta.

Alhora, sembla improbable que la reforma electoral que tot just s’ha començat a discutir al Parlament, la Rada Suprema, estigui llesta per a les eleccions presidencials del març i les parlamentàries de l’octubre de l’any que ve. La majoria de ciutadans segueixen sense tenir informació sobre com es configuren les llistes dels partits, no hi ha un clar control del finançament d'aquests partits i la meitat dels escons s’escullen per elecció directa, cosa que dona via lliure a la corrupció i a la gran influència dels oligarques. Diverses organitzacions han denunciat atacs a activistes anticorrupció: la campanya (bruta) ja ha començat, si bé la campanya electoral oficial comença el 31 de desembre.

L’oligarca Oleksandr Onisxenko, que viu a l’exili a Barcelona perquè a Ucraïna hi té una ordre de detenció per crims econòmics, ha dit que vol optar a la presidència. Proposa combatre la corrupció i que els oligarques destinin el 50% dels seus guanys a les arques de l’estat. Per resoldre la situació a l’est, proposa que el Donbass sigui ucraïnès i Crimea russa.

La democràcia ucraïnesa és inestable i a l’est del país, precisament al Donbass, hi continua el conflicte armat. Una majoria dels ucraïnesos que viuen en aquesta regió enyoren la Ucraïna anterior al 21 de novembre del 2013. Els mitjans els posen l’etiqueta de pro-russos, però en gran part són ucraïnesos que estan decebuts amb el govern actual de Kíev i que volen seguir a Ucraïna. En ciutats pròsperes com la portuària Mariúpol, el control rus del port ha fet decaure’n l’activitat en picat i les principals fàbriques d’acer les controla l’oligarca Rinat Aixmetov, que alhora està implicat en una de les plataformes transnacionals creades per modernitzar Ucraïna des de l’exterior, l’Agència per a la Modernització d’Ucraïna (AMU), registrada a Viena.

A l’actual president, Petró Poroixenko, se l’acusa d’haver provocat la fallida de 150 bancs i d’haver-se’n aprofitat personalment, d’haver deixat el país amb un deute de 100.000 milions de dòlars i de rebre diners dels països occidentals, convertit en titella per a la guerra contra Rússia a l’est d’Ucraïna. Poroixenko vol ser reelegit a les eleccions del març, però els sondejos el situen tercer o quart en popularitat, per darrere de la controvertida ex primera ministra Iúlia Timoixenko, de l’exministre de Defensa pro OTAN Anatoli Hrizenko, i d'Oleg Liaixko, considerat un nacionalista radical i proper a l’extrema dreta. Timoixenko juga amb avantatge pel que fa a imatge i carisma –els seus contrincants n'estan mancats–, té el suport d'abundants recursos econòmics i fa un discurs intel·lectual. Alhora, aposta per la carta de la unitat de tots els ucraïnesos, precisament en un moment en què el govern ucraïnès està aplicant una política favorable a la llengua ucraïnesa, en detriment de la russa i de llengües minoritàries al país com el romanès i l’hongarès. Poroixenko no només té un front obert a l'est amb Vladímir Putin, sinó que també en té un amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, a Transcarpàcia.

Els manifestants a Maidan eren molt diversos, però la fascinació per l’Europa Occidental va portar la UE a implicar-s’hi, a solidaritzar-s’hi, malgrat que alguns dels actors protagonistes a la plaça de la Independència eren de clares tendències d’extrema dreta. Cinc anys després, no hi ha un partit polític que reculli clarament les demandes de l’esperit de Maidan: cada candidat promet alguna petita reforma. Per mirar de recuperar l’esperança i l’esperit de canvi real que inspirava Maidan caldria un nou partit i un nou candidat. Però sense reforma electoral i sense un coixí econòmic al marge de grans fortunes individuals es fa difícil pensar que es pugui aconseguir abans dels comicis previstos per al març del 2019. Ara seria sens dubte un bon moment, ja que el 50% dels ucraïnesos encara no saben a qui votaran. A nivell governamental, els crèdits de l'FMI i de la UE haurien d’anar més lligats a condicions que puguin pressionar el govern de Kíev. Els 'think tanks' i fundacions creades a l’estranger per reformar Ucraïna des de fora és cert que han injectat recursos a la societat civil ucraïnesa i que li han permès dur a terme projectes locals que no haurien estat possibles. Però, com s’ha vist en altres països postcomunistes, cal que hi hagi un consens entre les elits per poder aplicar reformes reals. Un consens que ara a Ucraïna no existeix. També en aquestes organitzacions transnacionals el que acaba manant són els interessos individuals de cada oligarca.

stats