Alemanya-Turquia: les contradiccions de la UE

El ministre d'Exteriors de Berlín no anomena “massacre” el que està passant a Afrín

Mediàticament, a Alemanya hi ha “enemics” consensuats: Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan. Al president rus se li imputen mals nacionals (perquè no respecta els drets humans) i extranacionals però allunyats de Berlín (pel conflicte encara obert a l'est d'Ucraïna). Al president turc també se li imputen mals nacionals (perquè no respecta els drets humans), però els extranacionals toquen Alemanya: per exemple, l'acord entre la Unió Europea i Turquia en immigració i els empresonaments de ciutadans alemanys per motius polítics. A més, a Alemanya és on viuen més ciutadans turcs fora de Turquia: 3 milions, 1,4 milions dels quals tenen dret a vot. Per això, a Erdogan no se'l critica obertament des del govern. Des de dijous passat hi ha un nou tema potencial de disputa: els actes de campanya de les eleccions parlamentàries i presidencials anticipades turques del 24 de juny. Una majoria de polítics demanen que es prohibeixin (igual que a Àustria); altres veus, com Els Verds, proposen permetre actes de qualsevol partit turc per evitar una nova confrontació entre els dos països i per evitar que Erdogan en tregui rèdit polític amb discursos que titllen de “mètodes nazis” el tarannà diplomàtic germànic. El ministre d'Exteriors turc, Mevlüt Çavusoglu, ja s'ha afanyat a programar un acte a Solingen a finals de maig. Oficialment, per recordar les víctimes de l'atac mortal fa vint-i-cinc anys.

Erdogan omplint pavellons esportius a Colònia en un míting electoral és l'última imatge que l'esfera política i mediàtica alemanyes es poden permetre ara mateix. Ja va passar el 2014. Ara el govern alemany vol utilitzar una nova llei com a escut, la que prohibeix qualsevol acte de campanya d'un país no comunitari tres mesos abans dels comicis. Una majoria dels turcs alemanys han anat votant l'AKP d'Erdogan en part pel seu origen: moltes famílies deriven dels 'gastarbeiter' (treballadors estrangers que van arribar a l'Alemanya federal entre els 50 i els 70) provinents sobretot de la regió més conservadora de Turquia: Anatòlia. A Turquia, Erdogan es veu com un modernitzador; a Alemanya, els turcs el consideren un pilar dels valors tradicionals de la seva pàtria.

El govern alemany no va planificar ni dissenyar una política d'integració per als treballadors que va convidar quan ho necessitava

A diferència del 2014 o del referèndum turc del 2017, ara Alemanya té el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) per primer cop al Bundestag (12,6% dels vots a les eleccions del setembre). Angela Merkel (CDU) ha quedat debilitada i a molts alemanys conservadors els costa de treure-li l'etiqueta de la cancellera que va obrir fronteres i va deixar entrar una riuada de refugiats el 2015. Merkel n'és conscient. Per això mesura i fa mesurar les paraules a la resta de socis de govern quan es parla de Turquia, país que està controlant el flux migratori cap a la UE des de l'acord amb Brussel·les. Si les relacions entre Ankara i Berlín trontollen, grinyola la porta de la migració cap a la UE. Tampoc es pot anomenar “massacre” el que està passant a Afrín. No ho va fer l'exministre d'Exteriors Sigmar Gabriel (SPD) ni ho ha fet el seu successor, Heiko Maas (SPD). Alhora, Alemanya és punt de partida i de destí de jihadistes cap a i des de Síria, via Turquia. De fons també hi ha els contractes armamentístics que costa tant de trobar en grans titulars mediàtics, però que determinen els acords bilaterals entre els dos països. Ha quedat en una nebulosa el rol que van jugar en l'alliberament del periodista turcoalemany Deniz Yücel. Més de 8.000 ciutadans turcs van sol·licitar asil polític a Alemanya el 2017.

D'una banda, la relació entre Alemanya i Turquia ha estat una relació de conveniència, i per això mai ha acabat de fluir. El govern alemany no va planificar ni dissenyar una política d'integració per als treballadors que va convidar quan ho necessitava. Gairebé seixanta anys més tard, n'està pagant les conseqüències. Un 48% dels ciutadans turcs d'Alemanya estan a l'atur. Hauria pogut convertir-se en país frontissa, però han faltat una diplomàcia i una política nacional més empàtiques i més expertes en el pla intercultural... i no s'auguren canvis: als despatxos de Berlín, Turquia se segueix veient com a país de negocis, de turisme i de contenció migratòria, i es veu els turcs alemanys com a alemanys de segona als quals, malgrat que dominen perfectament la llengua, els delata l'accent. S'ha desaprofitat l'oportunitat de crear ponts reals als dos costats del Bòsfor.

D'altra banda, Berlín puja al carro de les contradiccions de la UE. Aquests dies hi ha qui s'ha negat a tolerar una campanya electoral turca a Alemanya perquè el país té presos polítics, perquè està en estat d'excepció i perquè suposaria donar suport a la confirmació al poder d'un líder autoritari no democràtic. Tanmateix, se segueix negociant l'accés de Turquia a la UE, se segueixen invertint diners comunitaris al país perquè es “democratitzi”. Encara que l'informe d'abril demostri que mai havia tret tan mala nota. Els interessos econòmics i estratègics d'Alemanya i de la Unió passen al davant. No és el primer cop.

EDICIÓ PAPER 20/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF