18/12/2015

Balances (fiscals), pesos i mesures

4 min

Fa un poc de mandra tornar hi. Però en el debat a set dels candidats, el fragor de la disputa i la intensitat dels tuits va arribar al seu màxim amb les balances fiscals. Com que vaig sentir errors amb distinta intencionalitat, voldria clarificar aquí la qüestió objectivant arguments i racionalitzant sentiments, buscant la mesura de les coses. I per als pesos, que com a les balances romanes són diversos per moure el fidel cap una banda o a l’altra, posaré —ja em perdonaran—, ja que crec que pesen efectivament de manera diferent vista la solvència dels arguments que fan servir.

Girauta confon balances amb sector públic consolidat. Si llegeix amb atenció les fotocòpies que repartia i parla amb el professor Planas, que va fer l’exercici esmentat, veurà el seu error, ja que no tenen res a veure amb les balances fiscals.

Fernández Díaz minimitza els resultats del còmput de les balances. Es basa en el treball que ells mateixos van encarregar a l’actual director de Fedea. De nou l’erra. De la Fuente no fa balances fiscals sinó “cuentas regionales territorializadas". Qui li podria aclarir la diferència és la doctora Marta Espasa. I quan ell parla d’uns “escassos puntets” oblida que un sol punt de dèficit són dos mil milions d’euros. El que necessitaríem per redreçar el dèficit social de la dependència que tots plegats han ajudat a crear.

Rufián fa eslògan del dèficit fiscal. S’equivoca. La xifra requereix matisacions. La deriva que sobre el tema varen iniciar els professors Xavier Sala, Ramon Tremosa i Elisenda Paluzie, per esbombar-ne les conseqüències, té aquests efectes, en detriment del rigor de l’argument principal. Al candidat Homs, que ara pateix davant de la debilitat de l’argument de l’espoli, no l’havia d’haver afavorit quan manaven els seus. El professor Joan Rosselló, a qui tenien com a assessor, segur que els ho havia remarcat.

La candidata Chacón s’aferra al llibre del polític Borrell. És la suposada nova bíblia “antibalances” que aplaudeixen els partits centralistes. Es tracta d’un text escrit amb verb punyent, però que de nou cau en eslògans. Potser hauria de titular-se “de veritats i mites” de les balances fiscals i no de “mentides”. I això és una altra falsedat, ja que ni ell es pot creure que tot siguin “mentides”, donat el dèficit fiscal que finalment reconeix. Admet —aplicant una peculiar metodologia— un dèficit de la meitat del que calculen els que diuen que “Espanya ens roba”. Però repeteixo que amb 4 punts del PIB hauria sigut Xauxa el mateix govern Montilla o ara el de Mas. Borrell i jo tenim una trobada pendent, que espero que tindrem quan ell acabi de fer mítings, per explicar-li el que crec que són errors seus i que ell m’ha acceptat discutir en privat. D’altra banda, Chacón té la seva companya Montse Colldeforns i Antoni Castells per aclarir-li dubtes. Colldeforns és qui primer em va fer conèixer el càlcul de balances als Estats Units en un treball conjunt que vàrem fer a finals dels vuitanta, i el professor Castells sincerament crec que és qui més en sap del tema.

Duran Lleida es desmarcà del debat amb allò que és un tema “complex” i que existeixen “moltes metodologies”. S’equivoca. N’existeixen només dues, cadascuna responent a una pregunta diferent. I la que prové legítimament del Parlament de Catalunya té com a resposta única l’aplicació del principi del flux monetari, que computa entorn de set punts del PIB. I aquella qüestió política no requereix la intervenció de la London School of Economics ni del professor Garicano, de qui no hem de suposar que sap de qualsevol cosa, per moltes coses que sàpiga. Li bastaria parlar amb les professores Esther Martínez i Maite Vilalta, bones coneixedores del tema, per entendre la correcció de les hipòtesis.

Finalment, a Domènech el dèficit fiscal ja li va bé perquè el que vol és “gastar més”. Oblida que el dèficit fiscal es redueix també abaixant impostos als catalans que paguen, que és una altra manera de millorar el benestar de la gent. M’ofereixo per si no ho veu clar.

Deia al començament que el tema cansa. Des que Josep Maria Vilaseca me’l va encarregar per a l’Institut d’Estudis Autonòmics cap als anys vuitanta, el porto al damunt, per bé o per mal. També com a membre de l’Institut d’Estudis Fiscals vaig elaborar durant un any sencer les metodologies de càlcul per requeriment del Congrés de Diputats (cap altre nom dels esmentats hi va participar), i he participat en totes les comissions que s’han fet a casa nostra amb tots el governs de la Generalitat, fos quin fos el seu color. I cansa perquè a Espanya li costa molt mesurar, ponderar i admetre errors. Mira que ha costat reconèixer —tot i que ara ja ho fan tots— el mal sistema de finançament autonòmic que hem patit. I encara costa acceptar que en un país que es vol federal els diners que paguen els ciutadans també pertanyen a les jurisdiccions que componen la federació. No són de l’Estat ni es donen a les comunitats com a transferències graciables. Un informe recent de l’OCDE ho ha destacat, i el govern central ha amagat el cap sota l’ala, mantenint que “som un estat més federal que els federals”. Però a diferència del que passa aquí, als països veritablement federals quan es parla de redistribució territorial —d’“anivellament”—, en comparar despesa real amb la corresponent a necessitats i en comparar la recaptació efectiva respecte de la capacitat fiscal potencial dels territoris, es permet que les jurisdiccions polítiques facin les seves balances fiscals. Així poden qüestionar quanties i límits a aquella solidaritat territorial, la qual, en absència d’avaluació, és fins i tot qüestionable que serveixi a la distribució personal del benestar.

stats