02/12/2012

Majoria pel clima al Parlament

3 min

Ha començat la 18a Conferència de les Parts de la Convenció de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic a Doha (Qatar). Les perspectives d'avanç no són especialment encoratjadores. S'establirà un segon període de vigència del Protocol de Kyoto. Aquest cop sembla que només comprometrà els estats responsables del 15% de les emissions de CO (la Unió Europea, Austràlia, Noruega i pocs més), mentre que abans comprometia els responsables del 55%. També s'establiran les bases per avançar en el procés que ha de dur, segons els acords de Durban, a un nou marc de compromisos per a tothom que hauria d'estar definit el 2015 i entrar en vigor el 2020. Després del Sandy i les primeres declaracions d'Obama, hi ha un bri per a l'esperança als EUA. Els nous líders xinesos encara no han mogut fitxa, per bé que segueixen decidits amb les renovables. L'oportunitat perduda a Copenhaguen no es recupera encara a Doha, per bé que mantenir el procés obert i sense pausa és fonamental perquè els que el voldrien veure avortat definitivament no guanyin la partida. I també s'hi tractaran detalls. Alguns, com el finançament, no són menors.

Mentrestant, els informes de l'Agència Internacional de l'Energia, de l'Agència Europea del Medi Ambient i molts altres constaten que els fenòmens induïts pel canvi climàtic s'intensifiquen alhora que les polítiques energètiques retornen als combustibles fòssils que generen el fenomen. No podem esperar gaire.

Ara bé, som a la Unió Europea (i sembla que tenim interès a continuar sent-hi). Aquest gener entra en vigor el paquet clima-energia, un conjunt de normes i procediments per assolir l'objectiu de reducció del 20% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle i d'un 20% del consum final d'energia (estalvi i eficiència) i per a la generació del 20% de l'energia de fonts renovables. Objectius per al 2020. Per tant, independentment del ritme de les negociacions internacionals, a la UE tenim feina i instruments per fer-la. La crisi ha provocat que els dos primers objectius (emissions i eficiència), definits l'any 2008 en què es preveia un creixement infinit, esdevinguin ara realment poc ambiciosos. Podem exigir-nos més, i així ho promouen els països del nord. Per contra, el secretari d'estat de Medi Ambient del govern espanyol declarava fa uns dies que ni afirma ni desmenteix el canvi climàtic, que compliran els compromisos per "imperatiu legal", vaja. Una posició que a la UE només plantejava el govern polonès i la Itàlia berlusconiana. Un retrocés sense precedents que no ens podem permetre.

Altrament, està previst que la Comissió Europea faci pública la seva estratègia d'adaptació al canvi climàtic al març. Ja cal que estiguem preparats. L'any passat un document del programa europeu Espon posava de manifest que l'àrea mediterrània incloent-hi Catalunya era una de les àrees més vulnerables al canvi climàtic i amb una capacitat de resposta més baixa. Si l'estratègia ens la fan des de Brussel·les, no sé si l'encertaran gaire.

La bona notícia és que a Catalunya tenim una majoria pel clima. Els programes electorals del 2012 d'ICV (a qui cito primer perquè ja ho deia el 2010), de CiU, d'ERC i del PSC plantegen una llei de canvi climàtic catalana per a aquesta legislatura, i assenyalen la importància de l'eficiència energètica. Un 77% del nou Parlament. És hora de situar el canvi climàtic com a política d'estat, amb un gran acord parlamentari i un govern que el desenvolupi. Des del 2004 s'hi treballa i en el darrer sospir de l'última legislatura es va aprovar l'estratègia catalana d'adaptació al canvi climàtic. És hora de bastir programes i pressupostos. L'eficiència energètica, les renovables i l'economia baixa en carboni són, també, línies mestres per generar ocupació, empresa i exportació. Hem de posar un ull a les converses internacionals i exigir un marc global, però el marc europeu ja el tenim i els compromisos polítics a casa també. Ara és l'hora de negociar acords transversals en matèries claus. Cal exigir que la política d'estat sobre el model energètic i productiu per fer front al canvi climàtic sigui el primer. No es pot negar que hi ha altres polítiques que també ho reclamen: la reforma de la funció pública, de l'organització territorial, la llei electoral... però començar pel clima seria un gran pas d'aquest nou Parlament i del nou Govern. Un senyal inequívoc que Catalunya està situada al cor d'Europa, per la via dels fets. I compromesa amb el món.

stats