11/12/2011

Durban... i què?

3 min

El Protocol de Kyoto, signat el 1997, definia, per al període 2008-2012, una reducció del 5% de les emissions dels països desenvolupats. Molt poc, però un primer pas, acordat multilateralment, d'obligat compliment. És conegut que els EUA (que emet prop del 25% del total de CO) no l'ha ratificat ni pensa fer-ho. Altrament, la Xina ha esdevingut durant aquest temps, el primer emissor mundial de CO i no té objectius legals de reducció.

El 2007 els científics van ser clars. Cal un salt de primer ordre per evitar els efectes perillosos del canvi climàtic. Escric tard, dissabte, amb la 17a Convenció de Durban encara oberta. Si no hi ha acord al final, es produirà un canvi d'escenari molt rellevant.

Però tant si s'arriba a l'acord, que és a prop, com si no, el canvi climàtic és, i seguirà sent, un factor clau per al model de desenvolupament del segle XXI. Les negociacions no són gens fàcils perquè no es tracta d'una qüestió ambiental de tercer ordre. Estem parlant d'un nou model energètic, de mobilitat, agrícola, de gestió forestal, de canvis en el comerç internacional. De la incorporació del carboni com a factor clau de l'economia. És un punt de no retorn. Els països del nord de la UE , malgrat la crisi de l'euro, ho tenen ben incorporat en les seves estratègies de futur més enllà de l'austeritat financera.

La UE, per bé que només representa l'11% de les emissions globals, s'ha compromès amb un segon període del Protocol de Kyoto a partir del 2013 amb compromisos de reducció del 20%-30%, tot i les baixes molt rellevants del Canadà, el Japó i Rússia -que s'afegeixen a la baixa inicial dels Estats Units-. Si volem més UE per resoldre la crisi del deute, també hem d'afegir-nos al nou model econòmic baix en carboni.

L'articulació operativa del Fons Verd, de la xarxa per a la transferència tecnològica i el finançament dels mecanismes financers per evitar la desforestació són instruments sòlids per promoure la justícia climàtica i la internacionalització de solucions per a la mitigació i l'adaptació al canvi climàtic. Podem ser-hi o deixar passar aquest tren, un altre cop. L'avenç -si es produeix l'acord- en l'apartat instrumental no es pot menysprear. També son interessants la concreció d'un registre formal d'emissions i accions de mitigació, així com l'obligació per a tothom de reportar les emissions a davant d'un sistema de verificació internacional.

Ara bé, la clau de volta per a la ciutadania mundial és la concreció d'objectius. És rellevant l'acord per a un nou tractat legal que inclogui compromisos de tots els emissors, incloent-hi els Estats Units i la Xina. El 2020 és massa tard, però és. Seria la primera vegada que quedaria escrit en un document oficial.

Els objectius voluntaris dipositats a les Nacions Unides i recollits formalment a Cancún assoleixen només el 18% de reducció d'emissions per al 2020 quan caldria, com a mínim, el 25%. Ara bé, la previsió d'un acord el 2015, si fos vinculant per a tothom i fixés objectius ambiciosos a partir del 2020, seria una gran notícia. La UE ja tindria part de la feina feta. Els EUA i la Xina, mentre bloquegen les negociacions, es van preparant. Només cal veure els moviments de la indústria de renovables, els plans xinesos per al desenvolupament baix en carboni i el nivell de preparació de l'Agència de Medi Ambient dels EUA. Quan estiguin a punt, ja ens podem calçar. Falta, això sí, que es compleixin les dates.

Si hi ha acord a l'últim moment, com sembla, seguirem en un esquema multilateral que avança exasperantment lent, però que no es trenca. El futur és baix en carboni. Durban afegeix maons per construir-lo plegats. Insuficients, però maons. Alguns estem tristos per la manca d'ambició, però d'altres estan summament preocupats perquè no s'abandona un moviment profund de canvi de model econòmic i socioambiental. Si al final no hi ha acord, tenim un problema greu. Però en qualsevol dels dos casos, no ens hem de quedar esperant l'acord, els que tenen visió de futur segueixen treballant igual que l'1 de novembre.

stats